El front exterior

Aquestes setmanes s'acumulen bones notícies en el que podríem anomenar el “front exterior”. Per aconseguir la independència és imprescindible obtenir la majoria dins el país, però és obvi que també és necessari tenir aliats a fora per tenir un reconeixement més o menys assegurat des del primer dia. El tema català, les últimes setmanes, ha pres molta força en l'agenda europea. I d'això n'hem de ser conscients. Hi va haver el pronunciament, extraordinari des de qualsevol punt de vista, del Parlament danès. Però és que aquesta mateixa setmana hem assistit una reunió oficial entre el govern català i el Parlament d'Irlanda i a la presentació d'un escrit al Consell d'Europa per part de 30 dels seus membres en què demanen que s'estudie el cas català –amb un detall que cal no perdre de vista: d'aquests trenta, vint-i-tres eren socialistes–. Sense referir-se directament a la independència, també aquesta setmana l'eurodiputat flamenc Mark Demesmaeker va demanar oficialment al Parlament Europeu que autoritze l'ús oficial del català. Ni que siga per l'acumulació de casos i països, el moviment crida molt l'atenció. Fa uns anys, a l'inici del procés, van ser els primers ministres de Lituània i de Letònia els qui es van definir a favor de Catalunya. Aleshores el govern espanyol va reaccionar iradament i va aconseguir un canvi de posició de Lituània, no pas de Letònia. En el cas danès, el ministre Margallo va organitzar aquella comentada paròdia amb el seu homòleg, però a la diplomàcia espanyola li creixen cada dia més els problemes. No ens enganyem: ningú no ens traurà les castanyes del foc i allò que nosaltres no fem ningú no ens ho farà. Però saber que la comunitat internacional s'està movent i que comença a estar tipa de les pressions espanyoles és una gran, magnífica, notícia.