El problema és Mas

Els símptomes són les turbulències que ha viscut l'anomenat “procés” des de la consulta del 9 de novembre. Un èxit popular i institucional convertit estrambòticament en fracàs polític. Els catalans som així, senyora. El mal estructural és més fondo i greu. Cal articular l'independentisme cívic a través de l'independentisme polític. No hi ha potingues meravelloses que ho curin tot. No és “el poble” l'únic element perquè triomfi l'anhel. “El poble” és necessari al carrer. Fent palpable la reivindicació i l'esperança. Però el poble, en les democràcies occidentals i les economies de lliure mercat, s'expressa a través de majories parlamentàries. Amb sigles de partit. El poble també és indispensable a les urnes. Agradi o no agradi. Que no agrada, sovint, als il·luminats o als ressentits socials. L'independentisme ha entrat en un laberint necessari. No pot renunciar a confluir en una llista unitària que li pugui garantir la victòria. Però tampoc pot renunciar als seus líders. A Artur Mas. A Oriol Junqueras. A David Fernàndez, Quim Arrufat, Antonio Baños o qui decideixi l'àgora permanent de la CUP. Dit això, no cal ser gaire agut per entendre que el problema és Mas. Que Esquerra i la CUP no el volen a la llista. Per honestedat, per coherència o per odi de classe. Tant se val. Hi tenen dret. I el president de la Generalitat té el deure de no renunciar a incorporar-s'hi. Per honestedat, per responsabilitat o per personalisme. Tant se val. Això ho fa tot més difícil. Ja ho sabíem. Avancem!