L'arrogància i la bandera

Alexis Tsipras representa per a l'esquerra autoproclamada rupturista la culminació del somni. Tots els camins reivindicatius porten a Atenes. Però els déus castiguen els audaços fent-los realitat els somnis. El primer ministre grec havia estat agre i feroç contra els seus antecessors. S'ho mereixien. Ara, predicar és fàcil i repartir pa, si no se'n té, és difícil. Al final fa tota la impressió que Tsipras només ha inflat l'orgull nacional. Segur que calia. Amb mesura. Un poble que se sent humiliat pot reaccionar i superar-se. Però Syriza ho ha volgut fer de la mà de l'extrema dreta. Les superacions de la ultradreta són letals. Fan més fonda la fossa. Amb aquesta albarda Alexis Tsipras ha plantat cara a Europa i ha convocat un referèndum que ha ensorrat els partits moderats. La paradoxa és que ara els necessitarà. L'extrema dreta no l'acompanyarà en el viratge cap a la racionalitat i encara menys en l'adopció de reformes raonables. Syriza hauria d'haver aportat a la política grega la força, l'honestedat i la decisió. Amb el contrast de la moderació que li podrien haver donat la dreta i l'esquerra convencionals. Grècia necessita un canvi social, econòmic i ètic fondo. Reconèixer els propis errors. Alexis Tsipras per ara només hi havia posat banderes i arrogància. Però els altres en tenen més. D'arrogància i de banderes. Tsipras es menja ara l'arrogància i la bandera. Estúpida, estèril i inquietant pugna. Com estúpida, estèril i inquietant és l'esquerra europea que s'hi emmiralla.