Transparència, ara sí?

Síl·labes encadenades que dringuen, una sonoritat agradable, sobretot si ho comparem amb termes de so més greu com ara opac, foscor o corrupció. Per això transparència és un concepte tan utilitzat pels polítics per guarnir els seus discursos, especialment quan estan a l'oposició. Com si es tractés d'aquelles ulleres que s'adapten a la llum exterior, el compromís de molts polítics de practicar la transparència canvia en el trànsit de l'oposició cap al poder. Des de la poltrona es té una altra perspectiva, les prioritats canvien i saber-se controlat no agrada a ningú, de manera que les nostres administracions han practicat fins avui una transparència (o una translucidesa) de mínims, desganada i apàtica. Ha fet falta aprovar dues lleis de transparència, una d'estatal i una de catalana, per obligar a difondre el pressupost, o les retribucions del personal, o el detall de les despeses o tantes altres dades que és de sentit comú que tothom ha de conèixer. Som d'una manera que necessitem normes i més normes per obligar-nos a actuar adequadament. A risc de generalitzar massa, podem dir que l'administració ha practicat en aquest àmbit una mena de despotisme democràtic: treballava per al ciutadà però sense el ciutadà. Les lleis de transparència volen que treballi per al ciutadà però també amb el ciutadà al costat, escoltant-lo en tot moment, admetent que participi no només quan l'administració el convidi a fer-ho, permetent-li veure com treballa i entendre per quin motiu ha pres una decisió i no una altra. Anys enrere el ciutadà veia el funcionari a l'altre costat de la finestreta. Ara el veu rere un mostrador o una taula, atès còmodament i amb amabilitat. Les lleis de transparència i les noves tecnologies han de permetre que el ciutadà passi a l'altre costat del mostrador. El canvi costarà i al principi farà sentir incòmoda molta gent. Per això correm el perill que la transparència no es produeixi en grau suficient, que s'acabin aplicant fórmules que en limitin el seu impacte regenerador. Les lleis de transparència es queden encara curtes en molts aspectes, per exemple els quaranta-cinc dies que pot trigar l'administració a contestar, i potser són excessives en altres, com haver de publicar el patrimoni i deutes dels càrrecs electes, però són una bona base per avançar. Per convertir la transparència en alguna cosa més que una paraula que queda bé pronunciar ja només ens calen polítics radicalment oberts, funcionaris amb cultura de servei i ciutadans exigents.