Demòcrates de Catalunya

Hi havia ahir emoció, molta emoció, a l'acte de constitució de Demòcrates de Catalunya. Raimon Carrasco –el fill de Manuel Carrasco i Formiguera–, ennuegat, s'hi va deixar anar: “Mon pare avui veu aquest teatre. El veu i el viu.” El nou partit no és cap novetat, però fa fila de nova política. De gent sincera i valenta. De gent sentida que se n'ha atipat i ha dit prou. “Mai més el Palace”, cridaven els assistents, en referència directa a la suite on viu, cama aquí cama allà, el gran Duran, en agra i pactada retirada però sense acabar d'anar-se'n mai. Demòcrates de Catalunya és Unió Democràtica, l'espill del vell partit. L'ànima recuperada. Benvingut!
I tanmateix... I tanmateix la sensació de la democràcia cristiana reconstituïda i alçada amb orgull sobre les seves cendres corrompudes és agredolça. Perquè
els qui s'hi han quedat, a Unió, se n'han sortit. Panxacontents. Proclamava ahir Ramon Espadaler que trobava bé la constitució del nou partit. “Un acte de coherència” –reblava–. Un acte de fermesa, tan coherent com es vulgui, però que deixa sigles i partit en mans dels qui l'han usurpat. No és una qüestió de majories. Els militants que van votar sí a la pregunta gongorina en la consulta que els va proposar la seva direcció no sabien quina conseqüència immediata i directa se'n derivaria. Si arriben a saber que Unió trencaria amb Convergència, amb el full i amb l'anhel sobiranista, potser haurien votat una altra cosa. La guerra interna hauria d'haver-se allargat. Per Carrasco!