Joan Canals Pigem, un gran actor

Sobtadament, ens ha deixat. Costa de creure, però és així. L'amistat és un sentiment personal que pertany a l'esfera privada, i el diari no ha de servir per expressar uns sentiments que són íntims, particulars, i que cadascú se'ls sap i els recordarà sempre. Sigui'm permès, per tant, publicar només una visió pública d'una faceta artística de Joan Canals, allunyada del plany que provoca l'eixida d'un amic. D'un gran amic. Senyalem, per tant, la seva trajectòria com l'home de teatre que ha estat al llarg de la seva vida. Ens atrevim a dir que hem perdut el millor actor que ha trepitjat les taules a l'escena gironina i saltenca. Reunia en la seva persona les virtuts que s'exigeixen a un bon comediant. Era seriós, entregat, auster, reflexiu, puntual, i de qualsevol paper que incorporés procurava treure-li el màxim rendiment possible. I quan era hora de sortir a escena, s'havia transmutat totalment, amb gest vigorós i solemne, sense perdre mai la categoria que mereixia el personatge encarnat. Joan Canals tenia –per damunt d'altres consideracions– una gran veu, d'uns greus profunds i uns matisos que dominaven l'escena. Sempre havíem dit que en unes altres circumstàncies, hauria pogut estar a l'altura i formar part de les grans formacions de Catalunya –el Lliure, el Nacional...– sense desmerèixer gens.

Vàrem entrar en relació quan es va incorporar al projecte de La Passió muntat amb la fusió de tots els grups de Girona i Salt, a finals dels anys cinquanta i els seixanta del segle passat. Va interpretar el paper de Ponç Pilat, amb un rigor i una versemblança admirable. D'aquesta coneixença en naixeria una relació que va durar molts anys, i va donar fruit, dintre del Grup Proscenium, en obres com ara El Mercader de
Venècia, de William Shakespeare; Volpone, de Ben Johnson; Lorenzacció, d'Alfred de Muset; Santa Joana, de Bernard Shaw; Un soñador para un pueblo, de Buero Vallejo; La visita de la vella dama, de Frederick Durrenmat; La fi
del món a Girona, de Joaquim Ruyra... i tantes altres que no acabaríem.

També va fer el paper de Sant Cristòfol, consueta representada a l'interior de la catedral, en una experiència inèdita, en què Xicu Masó feia de Nen Jesús. Havia format part del Quadre de Veus de Ràdio Girona, de l'estudi de gravacions d'Audifilm, i va portar també una molt intensa activitat teatral a Salt, junt amb la seva esposa –i igualment gran actriu– Teresa Moré, interpretant i dirigint. Esforçat i metòdic, ha estat un exemple per als que l'hem conegut. Tot i ser autodidacte, va assolir –al nostre criteri– els més alts cims de la interpretació. Allunyat dels escenaris fa pocs anys, empès per problemes de salut, la seva meravellosa veu, però, prologa cada any les representacions d'Els Pastorets de Girona, al Teatre Municipal, amb ressonàncies transcendents. Des d'ara ho seran més.