Dolços com oboès, verds com els prats

ls tenia al dar­rere, a la lli­bre­ria. Una pare­lla jove, molt jove, vole­te­jant d'un pres­tatge a l'altre, aga­fant-se la mà quan s'atu­ra­ven, fre­gant-se amb una sua­vi­tat elèctrica la vora de la samar­reta tot pas­sant. Ella sem­blava més gran que ell, estava almenys més for­mada: alta, ossuda, d'espat­lles amples i cames for­tes, cami­nava mar­cant les anques d'aque­lla manera que ho fan les noies núbils, com si arros­se­gues­sin un gran can­sa­ment sense motiu. El noi, en canvi, sem­blava tot just aca­bat de sor­tir de la puber­tat; rec­ti­lini tot ell, d'una rigi­desa lle­nyosa que l'entor­pia, els pan­ta­lons curts li dei­xa­ven al des­co­bert cica­trius no gaire anti­gues de pati de col·legi. No feien nosa, no esva­lo­ta­ven, al con­trari de tants ado­les­cents que, incòmodes als llocs que freqüenten els adults, s'exal­ten histèrica­ment per estrènyer el seu cer­cle de sole­dat. A la secció d'història, ell va dir: “Has vist això?”, i això era un lli­bre beneït per la gràcia del seu tacte, alli­be­rat de la ren­glera de lli­bres uni­for­mats per par­ti­ci­par d'una cerimònia de nuvi­atge. Els sen­tia pas­sar les pàgines joio­sos, i m'ima­gi­nava que els fulls escam­pa­ven una mena de pol­sim dau­rat men­tre es comen­ta­ven l'un a l'altre el que hi lle­gien, com si com­par­tis­sin un secret. Al seu vol­tant hi havia, en efecte, una mena de sole­dat que els pro­te­gia de la resta del món i ens rele­gava a tots els altres al paper de mers espec­ta­dors de la seva vida. Alguns lli­bres, fos quin fos el que hagues­sin esco­llit aca­ri­ciar, són feliços quan cauen a les mans de certs lec­tors, vaig pen­sar, i de cop em van venir al cap les nenes que pin­tava Balt­hus. Els seus qua­dres sem­pre m'han inco­mo­dat una mica, no per les nenes, tan sovint eixar­ran­ca­des a propòsit perquè se'ls vegin les cal­ce­tes, sinó pel pater­na­lisme feu­dal, tocat de mis­ti­cisme, amb què s'hi refe­ria com els seus “àngels pubes­cents”. No feia falta aquest vel de pudor religiós per enten­dre el que repre­sen­ten, que és cer­ta­ment morbós sense arri­bar a ser por­nogràfic. D'un “ero­tisme negli­gent”, en deia Camus, més atent a la puresa que al crim. Amb les seves nim­fes som­no­len­tes, Balt­hus pre­te­nia cap­tu­rar la innocència abans no se'n vagi, però ja intuïa, com tots els que miràvem de reüll la pare­lleta absorta en el seu lli­bre, la imminència de la pèrdua, el fons abis­sal on que­darà sepul­tat el mira­cle, allà on segons Bau­de­laire “alguns per­fums són ten­dres com la carn dels infants, dolços com oboès, verds com prats ine­fa­bles”.

E