Una ànima volcànica

Només una ànima volcànica com la de Santiago Vilanova podia escriure una novel·la tan bella, sincera, documentada i espiritual com L'ànima del volcà, que acaba d'editar Base, amb la família Sobrequés al capdavant, que ja li va publicar fa dos anys l'estratègic assaig L'Estat ecològic.

I és que Vilanova, periodista, escriptor i viatger ecologista, essent olotí de la collita del 1947 i, per tant, home de terra volcànica, ja feia temps que esperava donar a conèixer –després de les seves tres novel·les anteriors– aquesta obra que el clos natal li demanava, després d'haver voltat la Seca i la Meca de la vulcanologia, després d'haver vist en erupció l'Stromboli, d'haver pujat al Teide i d'haver recorregut l'illa de Pasqua, després d'haver-se documentat extensament sobre vulcanòlegs internacionals com Maurice i Katia Krafft i Haroun Tazieff (que portà a Barcelona fa anys en ocasió dels simposis Una Sola Terra, que ell organitzava) i després, en fi, d'organitzar a Olot diverses Jornades Internacionals de Vulcanologia, amb vista a preparar la possibilitat que la seva ciutat pugui disposar un dia del Museu dels Volcans, un projecte que desitgem veure realitzat.

Com tota la seva obra literària i periodística anterior, aquesta novel·la ha estat visada i revisada a consciència –com correspon a tota escriptura responsable– i, per tant, podem dir que és una notable obra de creació, fonamentada en experiències vitals, i també una peça que, del local (Olot i la Garrotxa) a l'universal, traça una línia de pensament filosòfic, vinculat a l'ecologisme profund, que enllaça amb altres grans textos dedicats a la literatura de la naturalesa, de la qual és un bon coneixedor.

Dintre del nostre món, que jo sàpiga, el vulcanisme –una de les ciències de la terra, prou estudiada científicament– no havia estat tan recreat com en aquesta ocasió. L'autor hi desplega –en vint capítols i un memorable epíleg testamentari– les peripècies del protagonista, Marc Dosrius, des dels volcans d'infantesa i joventut fins a les muntanyes còniques de foc d'arreu del món, un viatge iniciàtic –entre la intriga i els fets geològics i històrics– acompanyat pel record d'investigadors i aventurers, poetes i artistes, com Gauguin, Brel, Pierre Loti o Thor Heyerdahl (l'home de la Kon-Tiki) o dels nostres Verdaguer, Maragall, Sagarra, Aurora Bertrana o el poeta Joan Teixidor, el seu paisà olotí, tots els quals, de lluny o de prop, evocaren la fascinació dels volcans.

I és que el protagonista d'aquesta recreació, on s'ajunten panteisme, cultura i naturalesa, no pot oblidar, de petit, agafat de la mà del seu pare (a la memòria del qual està dedicat el llibre), els passeigs pels volcans d'Olot, el nom dels quals ja va quedar ben imprès en la seva memòria i que els anys setanta defensà dels especuladors de tota jeia política i econòmica, i no oblida, tampoc, les capbussades al riu Fluvià, uns escenaris que mitifica i rescata com el seu Macondo particular, per fer-nos veure el goig de les coses senzilles i bones que hem perdut.

Com el seu estimat Gauguin, Marc Dosrius decideix, després d'una àrdua lluita informativa, cívica i política, ja vell i decebut de l'evolució del món, anar a morir en pau, sota els estels i sobre el volcà Terevaka, al costat del vell poble Rapa Nui (a l'illa de Pasqua), i defensar la seva independència de la metròpoli xilena. I deixa un testament escrit a les filles, que jo crec que s'ha d'inscriure al costat dels grans textos de l'Ecologia de l'Esperit de tots els temps: de Sant Francesc d'Assís als indis americans dels dos darrers segles.

Ara que el Papa Francesc (Papa Paco, segons l'expressió popular) ens crida a la “conversió ecològica”, és convenient recordar als molts que no ho haurien d'haver oblidat que, a Catalunya, i des de fa ben bé quaranta anys, tenim en aquest homenot d'Olot un pioner, un avançat d'aquesta conversió, proclamada contra vent i marea quan les coses de l'economia ens deien que anaven molt bé, un advertiment que ja aleshores tenia tot el seu significat. Ara compteu si en té en el moment present.