Bufem

Sense moure'ns de la platja d'en Cuyàs, em sumo a l'interès per les capacitats diverses. I em mullo per l'Institut Guttmann, que fa 50 anys. Més ben dit, bufo, perquè posar-se en remull, o remullar-se és l'acte de conscienciació de la setmana passada i que fan cada any aquells que lluiten contra els efectes de l'esclerosi múltiple, i aquesta altra situació estiuenca que ha impactat Cuyàs. En el cas de Guttmann també hi ha cadires en joc, començant per seu logotip, i per la del seu fundador Guillermo González, portador d'una tetraplegia, tractat a Anglaterra pel doctor Ludwig Guttmann. Ara fa 50 anys que González va voler aixecar aquí un hospital neurorehabilitador com el de Stoke Mandeville, i per celebrar-ho i recaptar ajuts han posat web i campanya amb vídeos de gent que bufa espelmes, com les d'un pastís escampat arreu. Increïble la tasca que fa l'equip de Guttmann en el seu objectiu de reconnectar a la vida aquells que pateixen una lesió medul·lar, un dany cerebral adquirit, o una altra discapacitat d'origen neurològic.
I fer-ho en tots els aspectes, també anant a la platja o fent submarinisme. De la saviesa i virtuts de Manuel Cuyàs, d'aquesta crònica vital i continuada feta home que és, em ve que el traç és heretat. Traç i traça. El seu pare, que tenia horror vacui, va contribuir amb els seus dibuixos i pintures fer de casa seva, a Mataró, un veritable museu. Les capacitats per descriure el món, sigui escrit o dibuixat, van repartides a balquena en aquella família. Les capacitats i les perspectives canvien si vas en cadira pel món. A mi se'm faria una muntanya, com un dels dotze treballs d'Hèracles, capaç de robar un ramat d'un gegant a la fi del món, o de pelar un lleó indomable i fer-se'n un gec. Però els herois i titans d'avui són capaços de deixar la cadira i entrar a la platja, o moure's amunt i avall amb una nova agilitat adquirida en centres com l'Institut Guttmann, on formen nous mites capaços de tot. On tot sembla bufar i fer ampolles. Bufem, doncs.