Esquerres de dretes

Hi ha actituds que desmenteixen pretesos progressismes i la solidesa democràtica de certes conviccions. Si, tradicionalment, es creia que les posicions d'esquerres eren les més favorables als canvis i a donar la paraula al poble, la història ens demostra que hi ha esquerres i esquerres. Algunes, pretesament internacionalistes –i alienes al fet nacional, anacionals–, han acabat sent nacionalistes, en arrenglerar-se amb l'estat nació dominant, en contra de les aspiracions de pobles sense estat. Alguns dels que diuen no creure en pàtries ni banderes fan costat a l'estat opressor, incompatible amb el dret dels pobles a decidir el seu futur, ni que sigui per la via democràtica, imposant-nos la bandera amb la qual s'embolcallen.

A Grècia, manant els socialistes, van obstaculitzar el reconeixement internacional de Macedònia, tema encara nacionalment intocable. Abominen les banderes dels altres, però es presenten en societat amb el rerefons d'una bandera mastodòntica: la seva. I els nacionalistes sempre són els altres, és clar. Qüestionen el sistema d'immersió lingüística, gràcies al qual els infants catalans són competents, si més no, en dos idiomes, però troben del tot normal el monolingüisme dels nens espanyols que aïlla el seu president en l'escena internacional perquè no pot parlar amb ningú, ignorant com és de totes les llengües altres que la seva. Consideren provincianes la majoria de manifestacions de la cultura popular de les nacions perifèriques de l'estat, però no baden boca davant la caspa sagnant de certes pràctiques, revestides de festa nacional, les actituds xenòfobes, racistes i catalanòfobes habituals a l'esport, les xarxes socials i la televisió o davant els personatges famosos conservats en formol que senyoregen els mitjans de comunicació.

Tenen per execrable qualsevol mena d'acord amb els conservadors d'aquí, però justifiquen que l'extrema esquerra grega formi un govern de coalició amb la dreta nacionalista a qui encarrega, a més, Defensa. Estan contra la possibilitat que aquí puguem tenir un sistema defensiu propi, però no diuen res pel fet que Grècia sigui el segon estat europeu que més inverteix en defensa. En qüestió de referèndums són més partidaris del grec que del català. I no hi fa res que allà hagin coincidit en la mateixa posició l'extrema esquerra, la dreta més dura i els que hi ha encara més a la dreta d'aquesta. En canvi, aquí troben inacceptable que CDC, Demòcrates de CAT, ERC, CUP, MES, Procés Constituent, etc., puguin coincidir en el sí en un referèndum d'independència. Es posicionen, amb encert, contra els governs que retallen, però només si el govern és català o espanyol i no d'esquerres, però comprenen que el govern grec també hagi acabat retallant. Consideren casta la burgesia i el poder financer català, però no els Botín, dignes representants del proletariat combatiu.

N'hi ha que continuen demanant pròrroga a l'agonia per fer un canvi en la Constitució: “el cambio que une”. El primer partit de l'esquerra espanyola modificarà la constitució per “garantir la unitat d'Espanya” i no pas la llibertat dels pobles, si així ho volen. Si l'estat és l'expressió màxima del poder polític, hi ha esquerres que defensen a capa i espasa l'estat constituït contra aquells que, legítimament, volen construir democràticament el seu propi estat nacional. No és veritat, doncs, que no tinguin pàtria: tenen la seva, com tothom. Però la seva no és la nostra. Es neguen a reconèixer que és més fàcil imaginar un canvi democràtic i social en una Catalunya lliure que a l'Espanya de sempre. I negar el dret democràtic d'un poble a decidir el seu futur amb total llibertat, oposar-se al dret a l'autodeterminació dels pobles, no té res a veure amb l'esquerra. Com defensar l'statu quo no té, tampoc, res a veure amb cap revolució, per modesta que sigui. Davant el fet nacional, doncs, hi ha esquerres que són de dretes...