L'obsessió d'Unió

Durant anys Josep Antoni Duran i Lleida va fer servir la premsa i l'oposició per ajustar i desajustar comptes dins la coalició que el seu partit formava amb Convergència Democràtica. Era un quid pro quo perfecte. Què n'obtenia Duran? El privilegi d'ocupar espais informatius amb una intensitat que no li corresponia per la força d'Unió. Què en treia la premsa? Informació privilegiada, d'un costat, i debilitar Convergència o el seu líder, de l'altra. Exactament igual que l'oposició. Fer cas a Duran equivalia a afeblir Jordi Pujol, o Miquel Roca o Artur Mas. Tothom n'estava
al cas. Magnífic exemple de relació simbiòtica. Paradoxalment, els mitjans o els partits més “d'esquerres” eren els que feien més cas al partit més “de dretes”. Potser això explica, en part, la longevitat política del líder democratacristià o la importància desbocada d'un partit petit amb menys militants que socis un equip de barri. Tot això s'ha acabat. Ara Duran és escassament aprofitable. Només podria ser-ho si el seu partit comportés una distorsió electoral important, si servís per traure vots a Convergència o a la candidatura unitària. No fa aquesta fila, l'assumpte. Unió hauria de canviar d'actitud, però no ho fa. Des que es va separar de Convergència gairebé totes les declaracions del seu líder i els seus dirigents apunten obsessivament contra Mas. A l'altre costat, però, ningú contesta al telèfon. Els dirigents convergents tenen altres maldecaps. Duran s'equivoca.
El quid cada vegada tindrà menys quo.