Pau i diàlegs

Cada any, i ara n'ha fet ja trenta, amb el mes juliol arriba a Sant Cugat el Curs d'Estiu de la Universitat Internacional de la Pau. Sis dies dedicats des de primera hora del mati fins al vespre a escoltar, debatre i reflexionar sobre els conflictes bèl·lics, la violència i la construcció de la Pau. Enguany sobre Els fils que mouen els conflictes, que són nombrosos, dispersos, localitzats i estranyament globals i que empren tant les més sofisticades noves tecnologies robòtiques –que allunyen els actors del resultat de l'agressió– com els més primitius sistemes d'immolació. El que sí tenen en comú els conflictes armats actuals és que comprometen cada cop més la població civil, la seva vida i els seus destins i s'amaguen sota raons religioses, ètniques i territorials.

Durant sis dies seguits hem rebut informació i reflexió rigorosa, d'alta qualitat i alhora entenedora sobre aquesta forma universal, antiga i violenta que anomenem guerres. És a dir, la forma destructiva de voler solucionar els conflictes. Hem après molt dels condicionaments geopolítics, econòmics, de domini i poder i dels perills d'emprar substrats ideològics que fàcilment mouen cap a l'etiquetatge, la diferenciació, neguen la pluralitat i fan de la voluntat d'identitat única, una eina de separació i agressió dels diferents. Tot plegat per afavorir un clima col·lectiu que faciliti la creença en una menor humanitat de l'Altre, a qui aleshores resulta legítim destruir si cal, violentament. La violència no deixa cap espai a la política, que segons Hanna Arendt es conforma com allò que tenim en comú, l'espai entre on la paraula és possible. Tan sols la violència és muda, diu ella.

L'experiència compartida dels debats d'aquests dies planteja una pregunta important. Com podem apropar-nos, mirar de cara tant sofriment humà evitable sense que el més gran dels desànims s'apoderi de nosaltres? Evitable, sí, perquè ja ens ha dit Freud que hi ha una part del patiment humà que no es pot evitar. Com, a mesura que anem identificant els enormes poders, les dimensions gegantines dels que mouen els fils dels conflictes, podem evitar caure en el sentiment d'impotència, de desànim i d'incapacitat ateses les escasses forces que tenim? Potser millor no amoïnar-s'hi, potser millor ocupar-se tan sols d'allò que podem abastar.

Però és bo comprendre els orígens, sovint obscurs, dels conflictes armats i les violències vàries: és fonamental no atribuir-ne les causes a raons aparents i sovint enganyoses. Ens cal, però, acompanyar aquest inhòspit coneixement d'un altre que sovint els pensadors i constructors de la Pau ens ofereixen. Cal estudiar les experiències exitoses que s'estan produint tant en l'àmbit de la diplomàcia i de la política, com en d'altres més a l'abast, més propers. Perquè els conflictes es generen en qualsevol punt de la vida personal i grupal, en allò petit i en allò gran, en allò comunitari, en allò polític i en allò geopolític. I un conflicte, de la mida que sigui, que és resolt violentament no fa més que ajornar respostes violentes. D'altra banda, la lectura que dels fets col·lectius fan els mitjans de comunicació no ajuda. Es posa més de relleu l' impacte de les grans desgràcies que són notícia que els èxits i resolucions pacífiques de conflictes o els pactes, les reparacions i apropaments entre antics enemics. Ens preguntem per què resulta més difícil vendre bones practiques, bones notícies pacificadores que grans, esfereïdores matances i catàstrofes? És que potser es tracta, justament, de mantenir el sentiment d'impotència que sovint condueix a l'allunyament o la indiferència?

Les persones que treballen per la Pau tracten justament que la informació i la formació preservin l'esperança, reforcin la confiança de persones i grups en la seva capacitat per actuar i resoldre els conflictes inherents a tota convivència per altres mitjans lligats a la negociació, el diàleg i la paraula. Que col·laborin a transformar aquest món violent on vivim.