Els qui amenacen

Els catalans –i els espanyols– estan tan acostumats a viure realitats anòmales que són incapaços de fer-se preguntes que en uns altres llocs més amables del planeta serien del tot procedents. Prenent el nom de la llei en va, per exemple, un govern i un parlament de l'Estat són capaços de contradir la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya i imposar el castellà on i com els convé. I això es considera “legal” i, per tant, “adequat” i “normal”. “Legal”, potser, encara que sigui molt discutible, perquè els àmbits de la legalitat no s'haurien de trepitjar. “Adequat” i “normal”, de cap manera. Només cal parar-se un moment a pensar què hauria passat si com a conseqüència d'un episodi històric advers una tropa hagués entrat a Burgos i hagués imposat el català com a únic idioma oficial. O què passaria si el govern de l'Estat obligués l'andalús a incloure un mínim d'hores obligatòries en català dins el seu sistema educatiu. Ho acceptarien? A Catalunya s'acaba acceptant a la força, i encara alguns ho justifiquen. En la mateixa línia dramàtica de fa mesos el govern i les institucions de l'Estat amenacen els catalans amb l'aplicació “estricta” de la llei –“estricta” és ací eufemisme d'agressiva– si els partidaris de la independència guanyen les eleccions. Contra democràcia, repressió. Què farien els espanyols si el mateix Estat amenacés un partit republicà de reprimir-lo si s'atrevís a guanyar unes eleccions? L'anomalia són ells, doncs. Els qui amenacen. Una anomalia ben miserable.