Tàctica Guardiola

Pep Guardiola no és el creador del concepte esportiu del partit a partit ni tampoc un practicant de tàctiques resultadistes, però segurament ha estat el defensor més notori de cenyir qualsevol conjectura futbolística al present estricte. No s'ha cansat mai de predicar que una competició és una guerra que es disputa batalla a batalla i que després de cada campanya en comença una altra amb els mateixos adversaris, que et coneixen cada dia millor. I que, per fer front a aquesta successió indefinida d'obstacles, no hi ha teories ni tàctiques infal·libles que puguin assegurar d'antuvi la victòria final sinó que només la sang freda, la paciència, la discreció i la constància permeten aconseguir-la després d'haver aplicat totes aquestes virtuts al dia a dia.

És clar que Guardiola també gestiona molts altres recursos, igualment importants per aconseguir que els seus equips guanyin: les complexitats del grup humà, l'eficiència del recursos professionals auxiliars i, per què no, l'anàlisi de les variables procedents del passat i de les probabilitats del futur. Aleshores, si el partit a partit no és un concepte tan monolític ni estricte, per què ens en fa tanta insistència? Doncs perquè la il·lusió dels seguidors és una heura que creix amb una rapidesa desconcertant fins a privar-nos de perspectiva. Perquè el desig projecta miratges als quals ens llancem sense dubtar.

Similarment, en el procés sobiranista no ens hem de deixar portar per l'eufòria dels que trepen per l'heura, ni per la mandra dels que fugen del compromís, ni per la prepotència dels que donen per fet que podem ser lliures individualment sense ser-ho com a poble, ni per la ràbia dels que volen fer-nos creure que som en un camí sense sortida. Hem de fer el nostre joc, hem de fer cada pas amb la determinació de fer-lo ferm i no deixar-nos empènyer per les presses ni les angoixes.

La presència de Pep Guardiola tancant la candidatura unitària té la virtut de recordar-nos tot això.