El ‘joisme'
Veig, en una publicació, un article del que n'anomenen joisme, que consistiria en l'estat psicològic d'exaltació del jo a partir de l'ús desmesurat de la pròpia imatge i persona a través de la comunicació digital. Seriosament, recomanen l'ús d'altres aplicacions per mirar d'evitar-lo, o per desconnectar-se de les màquines que ho permeten. Afirmen que els psicòlegs ja es troben casos d'aquesta nova patologia.
Una de les coses curioses d'aquesta nova societat digital és la profunda ignorància dels comportaments humans de tota la vida i el fet que els vells vicis ara passin per nous només perquè el mitjà és diferent. I sorprèn també la superficialitat de les anàlisis, que fan passar per notícia el que és simplement una lògica natural de posicions profundes de la pròpia civilització occidental, ara ja globalitzada. El primer cas de joisme el va protagonitzar, segons les referències prou incertes del passat, un tal Sòcrates, quan predicava als joves el pensament lliure i individual, missatge pel qual va ser condemnat a mort per l'assemblea d'Atenes. La llavor de l'individualisme, però, ja estava plantada, i pel bo i pel dolent, malgrat l'intens atac a aquesta idea duta a terme pel cristianisme durant més de deu segles, al Renaixement la llavor va germinar com enlloc al planeta i aquesta posició cultural ha estat la que ha permès a Occident el triomf sobre cultures molt desenvolupades, com la xinesa o la hindú, però gregàries. La fundació dels Estats Units d'Amèrica i la Revolució Francesa es fan en nom dels drets de l'individu. La dessacralització de la societat duta a terme per la revolució burgesa i industrial, canonitzà el jo com a eina principal de la transformació de la societat i el liberalisme econòmic reblà el clau. Els filòsofs i els artistes romàntics ho van maximitzar i van creure totalment en el destí genuí de cada individu, arribant a la idea mítica del geni, que exemplificaven en tipus com Mozart o Goethe. El poble, per tant, anà abandonant lentament la submissió a la moral religiosa i al deure amb el grup –cosa que ens sorprèn tant dels orientals– i començà a actuar de manera individual. Al segle XX aquest fet es naturalitzà en la revolució jove, que implantà el vell ideal romàntic de l'autenticitat i originalitat personals.
Ara bé, l'individualisme té la seva contra cara, i no tothom és un geni. El sistema econòmic modern l'ha potenciat, però només com a producte, i en realitat ens ha tornat a tots al gregarisme a través del consum. Ser consumidor és ara el mateix que ser l'ovella del ramat del Senyor. I aquesta dicotomia, creure'ns únics i en canvi formar part del ramat consumista, és la que queda encaixada perfectament en l'aparició de les noves tecnologies, que ens permeten un ús i abús de la pròpia imatge i identitat, alhora que, en fer-ho tots, ens iguala sense remei, sobretot perquè amb cada individu només preocupat per la imatge i oferta pública de si mateix no té temps de saber realment dels altres, o bé es mou entre els excessos informatius dels seus propis congèneres. O sigui que el nostre exaltat individualisme queda ofegat pels milions d'individualismes que fan el mateix. I en els casos que algú sobresurt és perquè en fa negoci descaradament, però està abocat a un extremisme exhibicionista finalment cansador. Tot plegat no és res més que el resultat natural del solipsisme de l'individu, que es mira el melic i al mateix temps vol reconeixement. No és una patologia individual, és una patologia de la nostra civilització, original, d'origen. Evidentment té un antídot: anar als altres (interessat) com a tu mateix, des d'un ego madur i no des d'un egoisme infantil. Però això és un procés: ara l'autofoto ens retrata, però la patologia social un dia es transformarà cap a una altra cosa. I altrament cal veure que a la majoria d'individus que practiquen el joisme digital, els empeny una profunda inseguretat personal. Que també és una patologia social, car donem tota la llibertat al jo, sense educar realment en la llibertat del jo. Però una societat que ignora com és de difícil ser lliure, no pot educar els seus individus en allò que ignora. I així, anem fent. Com podem.
