La llengua

Una de les con­trovèrsies més interes­sants pro­vo­ca­des per la pos­si­bi­li­tat que el repte del sobi­ra­nisme acabi amb la inde­pendència de Cata­lu­nya és la presència que tindrà la llen­gua cata­lana en un nou estat. I no sola­ment això, sinó la posició en la qual que­da­ria la defensa del català en els àmbits en els quals no s'estengués la juris­dicció d'aquest nou estat. Hi ha intel·lec­tu­als, com ara Sal­va­dor Oliva, que ente­nen que la inde­pendència no redun­darà en acci­ons favo­ra­bles a la soli­desa de la llen­gua sinó ben al con­trari. Cre­uen que la llen­gua no serà una pri­o­ri­tat i que, en qual­se­vol cas, la pro­tecció jurídica que se'n deri­va­ria (amb més con­tundència en l'esce­nari inter­na­ci­o­nal, per exem­ple) no és sinònim de robus­tesa davant una rea­li­tat que ens indica tot el con­trari. D'altres veus, cla­men jus­ta­ment pel con­trari: l'única solució que té el català –l'ense­nya­ment, l'ús, la qua­li­tat de la llen­gua– és tenir a favor una deci­dida inter­venció esta­tal, sense dependències d'admi­nis­tra­ci­ons i juris­dic­ci­ons ali­e­nes sinó contràries a la llen­gua. Hi ha un detall, però, que no se'ns hau­ria d'esca­par. M'hi va fer pen­sar una decla­ració de la nova pre­si­denta de les Illes Bale­ars. Pre­gun­tada sobre la pos­si­bi­li­tat d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent, insi­nu­ava que, sense un aliat tan impor­tant en el si de l'Estat espa­nyol, la per­manència de la llen­gua a les Illes estava en perill. No és gens menys­pre­a­ble, aquesta reflexió, pre­ci­sa­ment ara que les Bale­ars tor­nen a for­mar part de l'Ins­ti­tut Ramon Llull, després de l'etapa fosca del PP. Vull dir que no està feta des de l'ani­mad­versió sinó que sem­bla un crit d'alerta. Això ens indica que la llen­gua (i la pròpia con­cepció d'un espai lingüístic ampli, ambiciós i com­pren­siu de totes les vari­ants i cul­tu­res) és una assig­na­tura inex­cu­sa­ble en el nou plan­te­ja­ment polític. Si fem tot això que fem per aca­bar per­dent els bous i les esque­lles de la parla que ens uneix i ens agleva en la nit dura, no sé, fran­ca­ment, si haurà val­gut la pena.