Silenci, si us plau

És una tortura que no li desitjo ni al meu pitjor enemic. Ensopegar amb un plom que parla a crits al seient del costat del tren. La sensació d'enuig és directament proporcional a la impossibilitat d'escapar de la vertiginosa garjola que en el cas de l'AVE Barcelona-Madrid equival a un càstig, dues hora i mitja de refinat patiment pel cap baix. Fa poc me'n va tocar un d'especialment cridaner. A la seva potència vocal hi sumava una resistència formidable, perquè no va callar ni un segon. Així ens vàrem poder assabentar, els altres passatgers i jo, que estava vinculat amb l'automoció, que treballava amb un reguitzell d'empreses que va detallar, que li devien un bon grapat de diners i que gràcies a la seva habilitat per als negocis tenia la competència ben agafada pel clatell. La seva interlocutora, avergonyida per la impúdica exposició, parlava cada cop més baix per fer-li veure el ridícul. Però el tenor, en lloc d'això, cada vegada augmentava més el volum com si la pobra oient sordegés. A part d'aquest cas extrem i potser fruit de l'expressivitat mediterrània, és cert que tenim tendència a aixecar el to de veu fins i tot en converses col·loquials i quan no hi ha res important a debat. A la contaminació acústica orgànica s'hi han de sumar les motos trucades, els camions de les escombraries que operen de matinada, el veí que s'adorm amb la tele engegada o la rentadora en ple programa de centrifugació. D'aquí que cada cop valori més el silenci i proposi, humilment, la generalització d' iniciatives com la de l'Ajuntament d'Ador al País Valencià, que ha demanat als convilatans que no facin soroll durant la migdiada. I és que i en el seu context històric encara són vàlides les paraules del president de la II república Manuel Azaña: “Si cada espanyol parlés del que sap i només del que sap, es faria un gran silenci nacional que podríem aprofitar per estudiar.”