Les ensenyances de la vida

Joan Coscubiela, exsecretari general de Comissions Obreres i ara portaveu i líder de facto de la llista Catalunya Sí que es Pot, té gràcia. Gràcia guerrera. Coscubiela considera que aspirar a proclamar una declaració unilateral d'independència és com oferir duros a quatre pessetes. “De duros a quatre pessetes, no n'hi ha”, afirma. Per què? Per què no es pot? Però no és ell mateix qui representa la transgressió del sí que es pot? Iniciativa i Podemos es declaren partidàries de la “ruptura social”. Poca broma. L'oposició no va poder portar el règim franquista cap a la ruptura i es va haver d'acontentar amb la reforma. El mateix Coscubiela deu ser dels que pensen que sàviament. I si no va ser possible l'any 75, quan el carrer i les esperances bullien, com ho ha de ser ara? El portaveu i líder de fet de Catalunya Sí que es Pot es mira les enquestes? No en sou prou i no podran. Però no per això hi renuncien. Per contra, els partidaris de la independència fan majoria als sondejos. Si no poden, serà perquè no voldran. Això és exactament el que en pensa Joan Coscubiela, que ahir rematava: “La vida m'ha ensenyat que qui crida molt s'amaga sota les pedres. No sé si n'hi haurà prou, de pedres, per amagar tanta gent.” Tanta gent que crida independència. La supèrbia entela la vista a Coscubiela. Els seus no necessitaran pedres, perquè no s'amagaran. No els caldrà. Senzillament, perquè no en sou prou. Els independentistes sumaran. I veurem qui s'amaga. Potser ho faran les mateixes pedres.