L'enemic habitual

Ha faltat temps al nou candidat del PP per tocar tendre. Les primeres declaracions de Xavier García Albiol han marcat parada. O paradeta. L'exalcalde de Badalona –per molts anys– ha fixat l'objectiu en la candidata de Ciutadans. Amb encert. Perquè, al remat, el PP i Ciutadans es barallen per la mateixa parròquia: l'espanyolisme alterat de dretes. La “regeneració democràtica”, la “transparència” i “la lluita contra la corrupció”, que omplen el discurs d'Albert Rivera a Espanya, són peccata minuta a Catalunya. Pecats venials, comparats amb l'alta traïció de voler trencar Espanya. Els dos grans partits inquisidors, doncs, s'han de barallar necessàriament, perquè pugnen per atraure la mateixa tropa inquieta. Veient el primer abordatge de García Albiol, Inés Arrimadas, més segura i previnguda, li va replicar ahir: “Que no s'equivoqui d'enemic. L'enemic són l'atur, la corrupció i un president de la Generalitat que vol transgredir la legalitat i la justícia.” Amén. La legalitat, potser. La justícia és molt més discutible. Perquè no hi ha ningú que la pugui representar. Ni Arrimadas, la justiciera sense màscara. En tot cas, ja ho sabíem: l'“enemic”, a Madrid i a Barcelona, per als qui s'atribueixen la representació de la llei i la justícia, és Artur Mas. Van passant els mesos i encara no han arribat a assumir que la causa és molt més general. Es defineixen per les obsessions bèl·liques. L'objectiu és el cap. Però l'hidra en té un milió. Tan dimonis que es volen i tan angelets com són.