Certeses i incerteses

Enguany l'agost també serà un mes de notícies constants i, a més, seran notícies d'aquí i de fora, notícies polítiques i notícies econòmiques. Caldrà seguir el procés de la negociació grega amb la troica i les seves conseqüències a Syriza, però també caldrà estar atents a un altre focus de què no es parla gaire tot i tenir una potencialitat de pertorbació econòmica mundial important; em refereixo a la Xina i a les conseqüències del que sembla que és l'esclat d'una bombolla immobiliària. No seria estrany que durant aquest mes d'agost les borses, sempre ensopides, es despertin i ens provoquin algun ensurt.

A casa nostra la transcendència d'aquest mes és evident. Estem en plena precampanya electoral i demà (dilluns) el president Mas signarà el decret que ens ha de portar a les eleccions del 27-S. I pot passar de tot. Des de Madrid també diuen que van a totes, de manera que hem d'estar preparats pel que pugui venir. De fet, quan el president Mariano Rajoy ahir, a la roda de premsa, destacava les “bondats” de l'economia i les preguntes i respostes anaven dirigides cap a nosaltres i el nostre procés, ens demostra la preocupació. I va fer una afirmació i la negació alhora: no hi haurà independència, va dir, i el perill més gran per consolidar la represa econòmica és el procés català, també va dir. Si no hi ha procés, per què preocupar-se? O és, com em penso jo, que veuen imparable el procés?

També el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, va presentar números i va evidenciar que la patronal catalana retocava a l'alça les previsions de creixement situant-la fins al 3% del PIB amb la indústria i els serveis com a sectors més dinàmics; amb una gran aportació del consum i de les exportacions. És a dir, un creixement sa. Però el president també va reclamar certeses per al 27-S. És una obvietat que certes ofertes electorals que no creuen en quest sistema econòmic i en proposen un de desconegut, si guanyen, tindrien efectes desconeguts a l'economia, i no bons.

Però no ens enganyem, entre les preocupacions del president de la Cambra hi ha la independència, que veu cada vegada més possible. Fa temps, parlava en aquestes pàgines del cost de la no-independència, perquè em sembla poc equilibrat els que, des d'una posició confortable, exigeixen al procés un nivell de certeses que en la vida moderna no existeix enlloc. Els empresaris, més que ningú, han de conviure cada dia amb un món d'incerteses i les vencen amb aquesta capacitat innata d'empresari que és l'adaptabilitat. Exigir-nos ara un excés de certeses és una manera elegant de rebutjar el procés. Una persona amiga em va fer arribar un article que no coneixia que parlava del “cost d'haver d'esperar”. L'autor calculava que des del 9-N fins avui 9.400 milions d'euros han sortit de Catalunya i fins el 27-S en seran 4.730 milions més, mentre que aquest estiu s'hauran de tancar 1.900 llits d'hospital públics; i aquesta setmana el ministre Montoro ha exigit a Catalunya una retallada per al 2016 de 1.500 milions més de despesa respecte a la d'enguany i el TC –un cop més el TC!– ha dit que Espanya no ens ha de pagar els 750 milions compromesos amb l'Estatut.

I si mirem els nivells d'infraestructures imprescindibles per l'economia i que penalitzen tots els empresaris catalans, suposo que convindrem que l'espera té un cost insuportable. De fet, l'article que els comento i que va ser publicat a Elsingular.cat tanca amb aquestes paraules: “si llegir aquest article li ha suposat uns quatre minuts, 121.000 euros han marxat cap a Madrid i no tornaran mai més.”