Miquel de Palol

M'avanço vuit dies a la data commemorativa dels cinquanta anys de la mort del poeta Miquel de Palol i Felip. No puc pas traslladar la meva col·laboració quinzenal a conveniència, però tampoc vull deixar passar l'ocasió per retre el petit homenatge que significa portar a aquestes pàgines el nom del lletraferit gironí. La canícula –i més la d'aquest any– no és pas bon moment per moure l'esperit dels ciutadans cap a l'organització d'algun acte cultural que enalteixi la figura recordada. La somnolència que imposa el clima d'aquests dies es presta més a no fer res o a escapar-se a la platja a refrescar-se amb algun bany. Quan la senyora Maria de Palol em va concretar que el seu pare havia mort el 13 d'agost de 1965 ja vaig intuir que, des de cap àmbit –jo, personalment, pensava des de la Fundació Bertrana– no podíem convocar cap conferència que perseguís un mínim d'èxit en ple estiu. Per això ho hem deixat per al darrer trimestre de l'any. Sí, però, en canvi, podem honorar el literat recordat recuperant la seva obra i rellegint-ne els títols cabdals. Ens convé a tots però, sobretot, a les generacions noves. Em sorprèn enormement quan penso que entre 1963 i 1966 jo estudiava magisteri a Girona i no tinc cap record d'haver sentit a parlar de la defunció del poeta ni de cap acte que se li dediqués. Possiblement el factor estiu ja hi va pesar llavors. Però com podia ser que en els nostres estudis no hi apareixessin els noms d'aquests il·lustres personatges: Bertrana, Palol, Rahola, Montsalvatge...? Aquell vell casalot que servia d'Escola Normal, al carrer d'Anselm Clavé, i que havia estat la seu de l'associació Athenea, era l'únic referent, precisament, que ens interpel·lava als qui sentíem alguna cosa a títol personal per aquests moviments del modernisme i del noucentisme i que ens feia indagar quin havia estat l'objectiu d'aquell edifici i qui l'havia promogut. Però no arribàvem gaire enllà. Per sort, el temps ens ha permès recuperar la memòria. També l'impuls des d'algunes entitats o institucions i no solament la dels Premis Bertrana. Contemplo amb goig la prestatgeria on tinc la col·lecció de llibres editats per la Fundació Valvi i constato com, gràcies a aquest mecenatge, hi ha a l'abast tres llibres escrits per Miquel de Palol: Jueus (edició de 2005), Camí de llum (edició de 2009) i Girona i jo (publicada el 2010). Reprenc i rellegeixo aquest darrer que posa tan a l'abast la Girona entranyable de la primera meitat del segle passat. És un plaer.