Un país millor

“És per fer-s'ho mirar.” Aquesta era dilluns la valoració de la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, davant la convocatòria del 27-S. La número dos del govern va atribuir l'anticipació dels comicis i el que descriu com una fractura social a la incapacitat de l'executiu de la Generalitat per donar resposta a les necessitats dels catalans.

Unes hores després d'aquestes declaracions –fetes en seu governamental i amb tota la parafernàlia monclovita–, Artur Mas signava la convocatòria electoral i compareixia al pati dels tarongers. Rere el president, una senyera i la font coronada per una de les múltiples imatges de Sant Jordi matant el drac que guarneixen el palau de la Generalitat. Era l'única concessió a la fúria del pols que s'albira.

El president va lamentar que l'Estat ha intentat “silenciar la veu i el vot” dels catalans. Va parlar de dret a decidir, de diàleg, de pluralitat, llibertat, civisme, de respecte, d'anhel democràtic, de convivència, de justícia i d'esperança. Va evocar un país millor, ciutadans lliures i el “dret a somiar i fer possible el futur que volem”.

Les seves paraules van ressonar ahir per mitjans d'arreu del món delerosos en ple mes d'agost de notícies fresques. Tots ells explicaven el pols independentista, la mobilització ciutadana, la unitat dels partits sobiranistes i la persecució judicial a què s'està sotmetent Mas. Tots es van fer ressò de la denúncia del president sobre la negativa a escoltar els catalans a les urnes. Cap, però, va comprar la versió del govern espanyol en el sentit que aquestes són unes eleccions autonòmiques més.

De nou, el govern català ha portat la davantera a l'hora d'explicar-se al món. Qui es pot resistir al discurs sobre la voluntat majoritària d'uns ciutadans per fer un país millor i més lliure? Qui és, doncs, qui s'ho ha de fer mirar?