De São Paulo a les illes Balears
La gran majoria dels partits i grups d'esquerra llatinoamericans l'any 1990 van fundar un moviment per debatre l'escenari internacional després de la caiguda del Mur de Berlín i el liberalisme a Llatinoamèrica i el Carib. Al dit Foro hi assisteixen partits i moviments socials del tot el món, amb veu però sense vot. Aleshores només Cuba tenia el poder i l'autoritat d'un govern considerat d'esquerres. El règim de Fidel Castro. Avui en dia entre el chavisme a Veneçuela i els moviments de base indigenista i bolivariana i els democràtics de base popular, han aflorat per tota l'àrea. Enguany, a la trobada a Ciutat de Mèxic, en el text aprovat s'inclou “el ressorgiment de moviments sobiranistes que omplen d'esperança” i es cita en concret el que “es realitzarà el 27 de setembre a Catalunya celebrant unes eleccions en clau plebiscitària per decidir el seu futur polític en llibertat”, i encara per reblar el clau s'hi afegeix “malgrat les amenaces del govern d'Espanya”. La delegació de Puerto Rico hi ha tingut un paper propi: entre ells hi havia Jordi Asencio, un català establert al Carib que és fill de lluites socials antifranquistes i d'esquerres fidel a la gent, a les classes populars i a la llibertat de base democràtica. Una part de la dita esquerra catalana, la lliurada a Madrid, encara dorm a la palla del seu elitisme entotsolat no veient el que diu l'esquerra alternativa mundial. Un cas que sembla força rar si tenim en compte que els seus aliats espanyols no beuen a galet darrere l'admiració vers el règim que Hugo Chaves va aconseguir a Veneçuela. L'esquerra d'una nació que es posa al servei de la d'un altre país, deixa de ser justa i igualitària.
Podríem fer una comparació en la confusió històrica i ideològica de l'escandalós silenci de la premsa, fins i tot de la pròpia catalana, sobre l'exposició a l'Espai del Born La guerra de Successió. Des del regne enmig del mar. Es demostra amb documents que Felip V de Borbó va anar contra el conjunt de la nació catalana. Se'ns explica d'una manera lúcida que la guerra no va acabar fins l'11 de juliol del 1715, amb el lliurament final de les claus de Palma després d'una lluita aferrissada, sanguinària i cruel. Igual que a Catalunya, València o Aragó, amb la fi de la guerra no arribà la pau. Semblantment, els càrrecs a Mallorca s'assignaren als castellans ocupants: l'imposat Decret de Nova Planta de Mallorca els privilegiava. Una exposició concreta i precisa, comissariada per Bartomeu Mestre, que no s'atura en les agudes conclusions històriques, sinó que amb voluntat didàctica explica que la represa del 2015 a les Illes és la continuïtat al llarg de 300 anys. Les illes Balears i les Pitiüses s'han distingit en la defensa de la llengua i l'autogovern. Evoquen amb valentia que tant en els períodes republicans com en la vigent restauració borbònica han prohibit les federacions territorials i que la divisió cíclicament es promou.
Cal plantar cara a la ignorància del nostre patrimoni comú cultural i nacional, cal recordar, i més en aquest moment tan preciós i il·lusionant de la nostra història, que les esquerres espanyoles i qui es posa al seu servei pel que fa al fet nacional català, sempre n'han sortit escaldats. Azaña, Negrín, Carrillo, Guerra, González, Zapatero i ara Iglesias, no ens accepten d'igual a igual, i això sigui on sigui i es vesteixi amb els oripells que es vulgui, no és ser democràtic ni progressista. Ja ho deia en Joan Fuster, sorneguer i murri, quan deia que “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”.