‘El imperio de la ley'

Aquestes darreres setmanes assistim, amb més insistència que mai, a l'apel·lació al compliment i el respecte a les lleis en relació amb el procés electoral convocat per al 27 de setembre. Des d'un punt de vista teòric i genèric es tracta, naturalment, d'un argument impecable. Vist, però, més de prop i amb una perspectiva més tangible es veu ben clar que aquesta utilització de la llei és espúria: es tracta de fer servir la llei com una amenaça i no com una garantia.

Normalment, i des de centúries enrere, les lleis són per complir-les i fer-les complir, per respectar-les, aplicar-les i modificar-les sempre que l'evolució de la societat així ho reclami. Aquí, en canvi, sembla que la llei s'apliqui amb criteris discrecionals i discriminatoris. Val per a uns i no val per a uns altres; val per a determinats temes i no serveix de res per a uns altres. La llei interpretada d'aquesta manera acaba en el desprestigi de principis que són fundacionals del sistema democràtic: l'estat de dret i la seguretat jurídica.

En el terreny de les formes, la prevalença del dret es manté com un fet adquirit: així, per exemple, el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S s'ha fet inatacable per evitar cap escletxa jurídica i, no fa gaires setmanes, una gran majoria de regidors i regidores, amb fórmules diverses, van jurar o prometre els seus càrrecs per “imperatiu legal”. És un reflex atàvic de respecte per la llei. Però aquest respecte ha experimentat un desgast enorme i, avui, l'abús de la llei com a eina de coacció o el consentiment tàcit de determinats comportaments allunyats de la llei n'ha desvirtuat el sentit i acabem tenint la impressió que les lleis són molt més una nosa que no pas un servei necessari.

L'Estat s'ha erigit en el principal enemic de l'estat de dret. L'amenaça de el imperio de la ley val per a Catalunya, però no val per als incompliments de la llei contra Catalunya, ni per als atacs que es perpetren contra Catalunya amb relativa freqüència. Déu me'n guard de practicar un estil victimista dels que creuen que tot el món està contra Catalunya. No. Simplement dic que atacar Catalunya no compta, atacar l'Estatut no compta, incomplir l'Estatut no compta, als ulls dels actuals dirigents de l'Estat; tenen vares de mesurar diferents. Incomplir la disposició addicional 3a de l'Estatut per a la liquidació de 2008 no és cap il·legalitat, malgrat que l'any 2008 l'Estatut era plenament vigent i, en el seu moment, la comissió bilateral i la comissió d'infraestructures en un acte en dos dies consecutius validessin la xifra de 750 milions d'euros.

La nostra societat assisteix amb perplexitat a l'apoteosi de la cultura del subsidi i de la discrecionalitat, de la condescendència amb tota mena de demandes que reben tèbies respostes positives abans que fer valdre, justament, els arguments de l'estat de dret. Es convaliden comportaments, actituds, manca de valors, i es perverteix el mateix sentit profund de la noció de seguretat jurídica. La presumpció de comportaments anòmals, d'enriquiments sobtats, de finançaments irregulars, de pagaments de complements, de cobrament de comissions, no és objecte de la menor preocupació i només es practica el desmentiment sistemàtic. Passa el mateix, situats en un altre terreny, amb d'altres administracions que ignoren que el millor camí no admet dreceres i que una llei nova elimina la vella. La impunitat de la presumpta violència legal de l'Estat avala altres violències.

Contràriament, doncs, als que esgrimeixen la llei com una arma, l'ús de la llei com un argument hauria de servir per situar el conflicte en el terreny imprescindible de la democràcia i de la sobirania, i en el terreny del diàleg civilitzat i positiu, lluny de les amenaces.

Avui la societat catalana encara un repte major i, per un camí o un altre, caldrà mesurar la temperatura de Catalunya amb relació a la voluntat, o no, d'esdevenir independents, i la societat espanyola haurà d'assumir igualment el repte d'encarar una nova realitat que ha sorgit sobretot per la tossuderia dels que han negat sistemàticament a Catalunya el caràcter de comunitat nacional i el conjunt de drets que tot això comporta.