Opinió

opinió

Coca-Cola, ara? Ostres!

M'hauria agradat poder redactar dos o tres articles a plana sencera i sorprendre els lectors amb grandeses financeres, industrials i expansions internacionals d'aquest grup familiar dit Daurella, en què vaig prestar serveis directius quaranta anys. D'ara sols puc dir el que llegeixo als periòdics. Els anys de director, de les grans finances en sabíem poc. La família ho resolia a porta tancada. Amb tot, hi ha un reguitzell de fets i anècdotes que, si han aixecat la veda, són prou interessants. S'ha parlat poc, per exemple, de l'Equatorial Coca-Cola Bottling Company, empresa que té 11 concessions a l'Africa occidental i a la Mediterrània. Fa uns vint anys, que The Coca-Cola Company, propietària de la marca, s'associà amb el grup Daurella, per explotar onze països costaners de l'Àfrica. El fet va ser notable, perquè els americans acceptaren ser socis minoritaris i toleraren recol·locar els grups vells d'embotellar retirats de les plantes tancades, Girona inclosa. Inaudit!

La discreta família Daurella, una de les més acabalades d'Espanya, havia aconseguit que no es parlés d'ells en absolut durant molts anys. Ara formaran part del petit grup de concessionaris més importants d'arreu del món. La xifra de 300 milions d'éssers que habiten els països on fabricaran requereix una organització industrial i financera dirigida per professionals destacats. Amb l'automatització dels grans centres de fabricació, robotitzades la majoria de les funcions i, deixada totalment la distribució a mans de tercers, no pas la venda, la gestió de la publicitat als americans, les reparacions i el manteniment de les fàbriques, a empreses exteriors, el personal disminuí un 60 per cent.

Tenint en compte les xifres de mils de milions d'euros que es mouen –no sols a nivell dels americans sinó de concessionaris com els Daurella–, hom recorda que quan jo vinguí l'any 1955 a Girona, després de protagonitzar la introducció a la província de Tarragona, l'any 1954, i el 1953, aprendre a Barcelona i Brussel·les que Coca-Cola s'escrivia amb dues ces, amb un camió vell comprat en una subhasta a l'exèrcit, uns poders curtets, una maleta amb roba d'uniforme, 50 bolígrafs i l'experiència adquirida i poca cosa més, “solament” havia de retirar la distribució del refresc a una trentena de fabricants de gasoses, els quals m'esperaven amb destrals i trabucs, cercar local cèntric i barat, contractar gent i entrenar-los, vendre, cobrar i guanyar diners, per tot el qual al Banco Hispano Americano em transferiren la xifra de 50.000 pessetes. No em podia queixar: a Tarragona van ser 30.000 ptes. He transformat els 20.000 milions d'euros de l'operació en pessetes i he quedat favagirat: són 3.327,720.000,000 de pessetes.

I jo, envanit amb les 50.000 pessetes, exposant-me que em trenquessin la clova amb un cop de sifó. Amb tot, anava ascendint. A Tarragona vaig ser lu Davit, a Barcelona, el Marca i ací, el senyor Marca. A Madrid, don David, i al Senat, Su Señoría. A les convencions a Atlanta, als EUA, tots érem misters. En una reunió general dels directors europeus a Brussel·les, vaig ser el més jove. A l'Escuela de Altos Estudios Mercantiles, a Barcelona, on vaig fer el final d'Intendent Mercantil per lliure, en saber els meus orígens d'un petit poble de pagesos, de Tarragona, em deien “Frutas i verduras”. Vaig recordant...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.