Orontes
El riu Orontes sempre ha anat contra corrent. Neix al centre del Líban a cinquanta quilòmetres del mar, però la serralada del Líban obliga les seves aigües a discórrer cap a l'est per travessar Síria i remuntar cap al nord per acabar desembocant en el Mediterrani pel golf d'Alexandreta (Turquia) després d'un recorregut de 600 quilòmetres. Des de l'antiguitat l'Orontes ha resultat fonamental per irrigar les terres de la planúria siriana, on encara en són testimoni les sínies de Homs i Hamà. En temps bíblics la seva conca delimitava el nord de les terres de Canaan i de la influència fenícia. Prop de les seves aigües va tenir lloc una de les primeres batalles importants de què tenim constància, la de Qadesh, lliurada entre les forces egípcies del faraó Ramses II i les del rei hitita Muwatallis el 1274 a.C.
Avui la plàcida conca mitjana de l'Orontes, amb els seus característics meandres, constitueix encara l'espina dorsal de la xarxa viària de Síria i és, per tant, la zona més disputada entre les diferents fraccions enfrontades. A principis de juliol EI controlava una franja de la frontera amb Turquia, al nord d'Alep, i, sense discontinuïtat territorial, la conca de l'Eufrates fins a la frontera amb Iraq, amb les ciutats Ar Raqqah (capital del califat instaurat per EI) i Deir az-Zor, que són objecte de bombardeigs pels avions de la coalició internacional que intervé al país (Institute for the Study of War). També estaven a les seves mans dues zones al voltant de Damasc. Les forces del règim de Baixar al-Assad dominen el llarg passadís que va de la frontera amb Jordània fins a Alep (incloent As Suwayda, Damasc, Homs, Hamà i el front mediterrani amb Latakia, regió d'origen de la minoria alauita, i Tartus, on es troba la base naval russa). Les forces de l'oposició oficial estan presents al nord-oest, a la regió d'Idlib, on també hi ha presència de la franquícia d'Al Qaida, el Front al-Nusra, i al sud-oest del país, a la regió de Quneitra i Deraa, on començà la revolta el 2011. En disputa amb Al-Nusra també són presents en regions a l'est del passadís controlat pel govern i en solitari dins de petites bosses al costat de Homs i de Damasc. Com a la disputada Alep, on s'enfronten totes les forces presents en la guerra de Síria, són aquestes bosses on la població civil està sent més castigada per la guerra. D'una banda, les forces del règim bombardegen les localitats amb tot tipus d'armament i amb bidons carregats d'explosius. De l'altra pateixen també sovint les escomeses d'EI o d'Al-Nusra. En aquestes bosses la població civil es troba atrapada entre dos focs. No pot fugir perquè es troba encerclada per tropes hostils i no pot rebre ajuda exterior per la mateixa raó. Finalment, les milícies kurdes, que semblen haver acordat un pacte de no agressió amb l'exèrcit d'Al-Assad, defensen el territori kurd del nord de Síria amb la complicitat dels kurds de l'Iraq, especialment del PKK. Aproximació que Ankara veu amb preocupació, de tal manera que aprofita els bombardeigs contra EI a Síria per bombardejar també posicions kurdes.
La situació de desesperació en què viu la població de la conca mitjana de l'Orontes recorda molt la que va viure a Catalunya i a altres indrets de l'Estat espanyol la població civil castigada pels bombardeigs alemanys i italians durant la guerra civil espanyola. La posició dels Estats Units i dels països europeus recorda massa la política de no intervenció de les democràcies europees entre 1936 i 1939. A pesar de tot, no van poder contenir ni les ànsies expansionistes de Hitler ni la Segona Guerra Mundial. Veurem com acaba el drama sirià on, ara per ara, la pitjor part, com en totes les guerres actuals, se l'està enduent la població civil.
