La via política

Durant els últims cinc anys l'espanyolisme ha mantingut actius tres fronts de reacció contra el sobiranisme. Ha mantingut l'escanyament econòmic de la Generalitat per així provocar una major dependència subsidiària. Ha mantingut la constant de l'amenaça, i en aquest punt no hem d'oblidar que moltes vegades l'amenaça ja és en si mateixa una execució de l'amenaça. I també ha mantingut una certa resposta política, que va des de la bombollejant rapsòdia federalista fins al patrimoni pragmàtic i moral del terceraviisme tot passant per algunes (poquíssimes!) iniciatives que urgeixen a discutir el caràcter sagrat de la Constitució.

El més probable és que, d'aquí al 27-S, l'espanyolisme dominant decideixi mantenir simultàniament oberts aquests tres fronts. Però a mi em fa por que el dèbil front polític de l'espanyolisme quedi cada cop més reduït a simple recurs per dissimular l'activitat dels altres dos fronts autoritaris. Hi ha un gruix de l'espanyolisme que s'està armant –metàfora literal– per a una repressió psicopoliciacojudicial del sobiranisme. La llei mordassa concedeix unes prerrogatives excepcionals per fer-ho. Les querelles contra Mas, Rigau i Ortega en són una prova més. La impunitat quotidiana amb què qualsevol espontani pot desitjar la mort dels catalans o l'afusellament de Mas, alimenta aquesta evidència terrible. I cada cop són més nombrosos els cultivats espanyolistes d'esquerra (escriptors, professors universitaris, filòsofs, sindicalistes...) que, ja sense perlejar el seu discurs amb eufemismes refistolats perquè corren mals temps per a la lírica, defensen obertament l'ús de la força en cas que, a Catalunya, “es vulneri la legalitat”. Si jo fos un espanyolista de conviccions demòcrates em plantejaria fins a quin punt no sóc un instrument de l'espanyolisme autoritari. L'espanyolisme autoritari, per actuar més eficaçment, necessita un simulacre de debat polític, un guant de seda per ocultar la seva mà de ferro. En aquest sentit, la radicalitat plenament controlada dels Sí se puede pot jugar un paper de reforç decisiu, un camuflatge providencial, per a aquest espanyolisme immobilista.