El mal que torna

Després del resultat de les eleccions, les Balears i el País Valencià han tornat al punt d'interès zero. Des de Catalunya, no cal dir-ho. Vençut i derrotat el PP, les tropes progressistes van aconseguir els seus objectius militars, i ací pau i allà problemes. Perquè el fet que la premsa i l'opinió pública del Sènia ençà se n'hagin oblidat no vol dir que la cosa no piqui. I pica i cou. A València, per exemple, hi ha un debat roent sobre la fórmula amb què Compromís es presentarà a les pròximes eleccions al Parlament espanyol. N'hi ha que volen fer-ho sota l'etiqueta de Podemos. I n'hi ha que s'hi neguen i addueixen que el valencianisme polític no ha fet el camí més dur per diluir-se en una opció estatal ara que les cull madures. Tot plegat es complica. No ha estat arribar i moldre. Per acabar-ho d'adobar, ara que no mana el PP la guerrilla anticatalanista ha reviscolat i Las Provincias torna a mossegar. La primera candidata a consellera d'Educació i Cultura, Gràcia Jiménez, va haver de renunciar a ser-ho perquè el blaverisme renascut li va perpetrar una campanya en contra que va espantar el president de la Generalitat, Ximo Puig, i Mònica Oltra. Per apagar el foc, tots es van posar d'acord a nomenar Vicent Marsà, que també és de Compromís i d'Escola Valenciana. Però ara la campanya és contra ell. Feroç i rabiosa. Per “catalanista”. I sembla que al govern valencià ja li està bé perquè així entretenen la fera ultra. Tornem als setanta i la gent decent repeteix els mateixos errors.