Un ‘selfie'
Pensem per un moment en el significat de l'evolució i el perquè la nostra espècie ha arribat fins avui mentre la parenta branca neandertal, que cuidava el seus malalts i febles, desapareixia: és fàcil concloure que sobreviu el pitjor i que la solidaritat i la compassió no són eines fonamentals, més aviat entrebancs, per al triomf de les individualitats; des d'aquesta perspectiva, la cooperació pot ser un llast i l'ajuda mútua, una trampa mortal. I tanmateix són les nostres habilitats comunitàries, les que després permeten la transmissió del coneixement i la seva decisiva acumulació, amb la conseqüent relegació a un segon pla dels mecanismes instintius de la conducta, la construcció de la consciència, la diferència transcendent entre l'ésser humà i la resta de la vida.
En un context així, on d'una banda som per l'autoafirmació individual, però progressem en la dimensió social, cobra sentit la proliferació, quasi addicció, per l'autoretrat fotogràfic, en argot anomenat selfie. Una coneguda marca de tecnologia informàtica vesteix edificis de tot els món amb els seus colossals anuncis publicitaris, dient que les imatges que hi podem contemplar han estat fetes amb el seu últim model de telèfon mòbil. Amb l' enginy de l'escena com a únic factor creatiu de l'autor, amb tota mena d'efectes possibles a l'abast d'un clic, el mòbil va substituint càmeres fotogràfiques portentoses, per cert, ja també utilitzables sense tenir ni idea de fotografia, com si tots nosaltres en fóssim, de fotògrafs creatius.
Si tothom té un mòbil, i aquesta nostra és l'espècie supervivent entre els homínids, la fase següent era necessàriament el selfie: no em calen càmeres, ni ningú que em faci el favor de fotografiar-me al davant del monument que sigui, sembla dir la persona autofotografiada (fins i tot a risc de morir, com de tant en tant sabem que succeeix, transformant l'acció en un surrealista esport de risc). De tant en tant, el selfie, assistit d'un pal, congrega un grup mirant l'objectiu frontal del telèfon. Les fotos són penoses, quasi sempre es veu o s'intueix el pal, però en el món de la pressa curiosament sempre vivint en el passat o en el futur, és més important gravar o fotografiar una escena que viure-la plenament. I el súmmum de la immediatesa, amb pal o sense, és el selfie.
Tot i existir la variant comunitària, cada cop és més fàcil veure persones soles, generalment amb ulleres de sol i fent ganyotes, estirar els braços i somriure a ningú, amb el pensament fixat en el moment que la foto trobarà un incert i contingent destinatari, ja sigui des de les xarxes socials, ja sigui mirant l'aparell que ha esdevingut quasi part de l'anatomia de les noves generacions. En un món hiperconnectat la gent no parla a la cara ni tan sols del que té al davant perquè li pot enviar un missatge que sembla ser de franc, i no demana a ningú que li faci la foto que estirant-se una mica tampoc no ensenya el preu. Perquè el preu que poc a poc anem pagant és l'aïllament espiritual, refugi per als tímids i malaltia social per a la resta. Quan arriba el moment de fer la revolució, quan s'acosta la necessitat de la cooperació per al canvi, la perillosa solitud volguda fa pensar que potser no ha estat una opció de pròpia iniciativa.
Estem arribant a un moment crucial en la història recent d'Europa: models econòmics, agitació social, formacions polítiques, adopten aires de canvi. En el cas català, un Estat que semblava sòlidament unit afronta hores decisives, ho vulgui o no, en raó de les decisions preses per una part. La capacitat de cooperar que demostri cada opció serà definitiva en el resultat. Si és un selfie, no serà individual.