Pinzellades definitives

Ja fa força dies que vaig visitar l'exposició retrospectiva dedicada a l'Enric Marquès i Ribalta (1931-1994), instal·lada a la Casa Pastors. Passejar-te per dins de l'antic Palau de Justícia amb tota tranquil·litat ja era un privilegi. Més encara fer-ho contemplant les obres de l'Enric, trencadores, reivindicants, pintades al seu moment com un clam de protesta davant les injustícies del món. La seu de l'administració de la justícia, contra la lògica, porta més aviat mals records a tothom. M'explicava un company la visió que tenia la seva mare, d'aquella portalada, on, des del col·legi de les monges del Cor de Maria del davant, havia contemplat, en la postguerra, essent ella petita, els tràgics comiats dels condemnats a mort, que només tenien el moment de sortir de l'edifici per dir adéu a la dona i els fills. I qui més qui menys hem passat per alguna d'aquelles sales en alguna ocasió, a vegades per defensar un tema públic, i ens hem sentit incompresos o maltractats. Millor que no en parlem. Per això, veure les ironies plàstiques de l'Enric Marquès a l'exsala principal de l'audiència em va reconfortar. I em vaig sentir més a prop de l'amic tot i l'espai ideològic que, en alguns casos, ens separava. Aquelles seves pinzellades ja han quedat definitives, testimoni del seu pas. Com hi han quedat ara, d'ençà del dia 3 d'agost que ens ha deixat, les pinzellades d'un altre bon amic a qui la mort s'ha endut massa de pressa. Em refereixo a l'artista olotí Xavier Carbonell. En Xavier s'ha quedat en un raconet de la biblioteca de les cases dels seus amics a través d'aquells llibres i catàlegs tan acuradament editats que li publicaven i que ell, amb una esplendidesa total, feia arribar als qui creia que valoraríem la seva feina. De tant en tant hi tornarem a parlar en silenci, mirant aquelles obres que van ser fruit de tants viatges abans que emprengués el definitiu, dels apunts del qual només en fruirà el Creador. Tornarem a repassar gratacels i avingudes, o detalls precisos d'aquells mons llunyans, o els bodegons tan sui generis o aquelles estilitzades dones, aquells arbres de deveses exòtiques, aquelles bicicletes o altres eines elevades, a través de la seva pinzellada, de simple anècdota a categoria. Carbonell tenia una singularitat, un estil definidor, una manera de tractar la plàstica que el diferenciava. Ha pintat molt, però podem imaginar el que hauria creat amb una pròrroga més racional de la seva vida, cruelment segada als setanta-tres anys. Un entranyable record per a ell.