Ni Déu ni grisor

Cap a l'any 2000, uns científics i pensadors angloamericans (Dawkins, Hitchins, Dennett, Harris) van escriure uns llibres que qüestionaven els plantejaments de totes les religions i el mateix dret d'aquestes a ser respectades. 15 anys després, alguns comentaristes creients –a publicacions tan diverses com ara The Huffington Post i Haaretz– estan suggerint que aquest anomenat ateisme nou no és sinó un nou tipus de fonamentalisme. Per bé que jo sigui incapaç d'entendre com centenars de milions d'éssers de la meva pròpia espècie poden acatar les normes rituals de les seves fes respectives, confesso que la visió dogmàticament científica que molts ateus tenen del món em sembla d'una grisor trista i sense encant. I això quan és precisament la ciència la que té la capacitat de fer que ens meravellem del món d'una manera que no té res a envejar a cap experiència religiosa. Per exemple, els biòlegs Peter Ward i Joe Kirschvink acaben de proposar que entre la mort i la vida hi ha un entremig, representat pels aminoàcids, les nanomàquines no ben bé vives que van donar peu a la vida a seques; i també postulen que el moviment lent dels continents antics –Pangea, Gondwana, Lauràsia...– va donar pas a una fuita de gasos d'hivernacle que van fer possible l'explosió cambriana i per tant la diversitat de vida actual, objectivament enlluernadora. I aquí al continent australià –que, per cert, conté els residus d'aminoàcids més antics del planeta– la dita diversitat m'està enlluernant fins a uns extrems que no dubtaria a qualificar de protoespirituals: he caminat per una selva tropical que conté més de 430 espècies d'ocells (i 350 d'arbres), he dinat a la vora del mar amb uns cangurs fotetes i he observat com els peixos més virolats imaginables entren i surten dels seus caus de corall com si fossin els veïns avinguts d'un carrer qualsevol de Banyoles. La vida, diuen, és breu. Però vista des d'una certa perspectiva és una font constant d'estranyesa tan exhilarant com laica.