Els kurds i l'estat

Els kurds, ni tan sols enfrontant-se amb una de les pitjors amenaces contra Occident, l'Estat Islàmic, ni tan sols erigint-se com a tallafocs del fanatisme, troben la complicitat de les potències mundials per avançar en la creació i el reconeixement del seu estat. Aquells que aspirem al mateix horitzó de sobirania per a les nostres nacions, ni que sigui en un context molt diferent, o potser precisament per això, hauríem de tenir present el caràcter visceralment conservador de la comunitat internacional per admetre la realitat d'un nou traçat de fronteres. Tant és que de facto alguns territoris sota control d'autoritats kurdes funcionin com a realitats independents del marc constitucional en el qual les han encabides (així s'esdevé al Kurdistan iraquià, que, per exemple, exporta petroli sense mediació de Bagdad). A efectes d'admissió com a subjectes de ple dret en les organitzacions internacionals i en els cercles diplomàtics s'estavellen amb el mateix mur infranquejable amb el qual, irònicament, també topen el gihadistes de l'EI un altre exemple d'estructura estatal que funciona al marge de qualsevol reconeixement. Els kurds, a més, a causa del seu enfrontament amb Turquia, han de bregar amb una dosi molt més elevada de cinisme per part de les cancelleries occidentals que els seus agressors. Els EUA han aconseguit que Erdogan permeti l'ús de bases militars situades al sud de la seva geografia per atacar el règim criminal d'Abu Bakr al-Baghdadi però ha estat a costa de mirar cap a l'altra banda amb la qüestió kurda. Fins i tot abans d'aquesta concessió a la diplomàcia americana, l'OTAN al complet, de la qual Turquia també és membre, no va tenir cap problema a deixar els kurds a l'estacada i rentar-se les mans davant el fet que l'aviació turca bombardegés posicions kurdes que alhora també estaven resistint a l'EI. I això sense tenir en compte que fins aquest estiu la posició de Turquia respecte a l'EI havia estat molt ambigua i fins i tot de complicitat. Per quina frontera travessaven el bon grapat de simpatitzants de l'EI reclutats al Regne Unit o a França? Qui enviava subministraments a l'EI per impedir que els kurds refermessin el seu control de les zones del nord de Síria abandonades per les tropes de Baixar al-Assad? Qui proporcionava serveis mèdics als militants de l'EI ferits en la seva ofensiva sobre Kobane? Tot i aquests precedents i aquestes proves sobre les afinitats entre Ankara i el sinistre califat, els EUA, l'OTAN i l'UE han estat incapaços de plantar cara a Erdogan ni d'aconseguir que reprimís els seus carnatges contra els kurds. De fet, tal vegada l'agenda oculta de l'acord entre Occident i Turquia consisteix en ajut logístic contra l'EI a canvi de permetre a Turquia una ofensiva oberta i devastadora contra la comunitat kurda dins les seves fronteres i en els territoris de Síria i de l' Iraq en els quals l'aparell polític i militar kurd
pugui forjar estructures que menin a un
estat independent. La detenció de polítics kurds a Turquia escollits democràticament, els atacs contra els militants del Partit dels Treballadors del Kurdistan o els assassinats de civils per part de l'exèrcit turc com els succeïts la setmana passada a Kars, prop d'Armènia, així sembla que ho acreditin.

Els catalans, a diferència dels kurds, no ens trobem al bell mig d'un conflicte d'alta intensitat que ens converteixi en un factor estratègic rellevant per a ningú. Ni tan sols comptem amb actors internacionals interessats en la desintegració de l'estat del qual pretenem la secessió (com sí que n'hi ha d'interessats en la desaparició, o almenys l'amputació, de Síria, l'Iraq, la mateixa Turquia o l'Iran) i per suposat no tenim cap mena de poder militar com el que suposa l'existència dels peshmerga. Però almenys, per a una entitat que aspira a la sobirania en la jungla de la comunitat internacional potser hauríem de tenir sempre present la filosofia que es deriva de la cèlebre dita kurda: “Els kurds no tenim amics.”