¿Llengua mordassa?
d'un fenomen és tan generalitzat, al final
les regles s'han de canviar sí o sí, i és que les lleis, com les regles en gramàtica, no són
pas per sempre
Recordo que en la famosa lliçó magistral de Joan Solà a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona, el 17 de juny del 2010, el nostre savi de la llengua descrivia, sempre amb aquella passió dels grans mestres, l'ús sistemàtic i estàndard de la manca de caiguda de la preposició de règim seguit d'un que conjuntiu, és a dir, “estem acostumats a que la corrupció política sigui el pa de cada dia”, en lloc de la solució prescriptiva i fixada per la normativa “estem acostumats que la corrupció...”. La introducció de l'article d'avui ens farà pensar també, salvant les distàncies metafòriques, en la relació de la llei mordassa i les xarxes socials. M'explico: aviat farà dos mesos que va entrar en vigor la llei de seguretat ciutadana –que probablement s'hauria d'anomenar llei de seguretat governamental perquè protegeix el govern més que no pas els ciutadans–, una nova norma que, disfressada de bones intencions en pro d'aquesta “seguretat”, pretén anul·lar el dret de protesta, sobretot els darrers temps, que han irromput amb una força espectacular les diverses xarxes socials. Fixeu-vos, doncs, en el símil de llei i xarxes socials, és a dir, la llei tipifica una sèrie de sancions, també davant les imparables protestes des de Twitter, Facebook o Instagram, per exemple.
Des del món de la llengua, la normativa gramatical regula un fenomen sintàctic que actualment i en l'ús estàndard presenta una variació difícil d'aturar: la no-caiguda de la preposició que he esmentat al principi sembla que respon a un fenomen estructural més profund i que ha de ser objecte d'estudi per part de les noves generacions de doctors i llicenciats en llengua catalana, com també la diferència entre el ser i l'estar o els complements directes preposicionals.
Hi ha, doncs, un cert paral·lelisme figurat entre l'ús de les xarxes socials i l'ús de la llengua. La llei mordassa inclou 44 conductes, qualificades de molt greus, greus o lleus. I la normativa gramatical regula un fenomen sintàctic del qual l'ús actual, reforçat per les diverses varietats dialectals, sembla que difereix d'una manera prou clara. A la llei mordassa es tipifica l'organització i promoció de manifestacions a través d'internet, és a dir, qualsevol missatge a les xarxes socials que inciti a manifestar-se serà castigat; per tant, fer cap mena de crida per iniciar una manifestació sense permís té premi.
Joan Solà deia en un dels seus articles: “Jo tinc un principi que m'ha
guiat tota la vida: fes cas de la teva intuïció, encara que els llibres no te la confirmin” (1999). Doncs bé, quan l'ús d'un fenomen és tan generalitzat, al final les regles s'han de canviar sí o sí, i és que les lleis, com les regles en gramàtica, no són pas per sempre, i, per tant, la llei mordassa no n'és pas una excepció, perquè, com diu també Solà en una altra obra seva l'any 1990: “Les llengües són com són, malgrat que no agradin a la lògica”, i és que “la llengua és una convenció dialèctica, un estira-i-arronsa complex, curiós, apassionant” (1993).
Si certs fenòmens sintàctics generals d'una llengua reclamen una revisió de la gramàtica actual, un ús pacífic de les xarxes socials no ha de ser motiu perquè s'aprovi una llei que prohibeixi un dret tan bàsic emparant-se, a més, en la “seguretat” ciutadana –raonament com a mínim sarcàstic–. I quan una societat mira cap al futur, la llengua n'ha de ser un fidel mirall, i no pas una mordassa.