Les maneres

Diuen els veïns que ara mateix el fragment de carretera C-65 que travessa Llagostera recorda un carrer de Kobane o d'Alep. Saben, però, que és una comparació excessiva i que la devastació actual no té res a veure amb la tràgica realitat siriana, sinó que és, simplement, la destrucció necessària per a la remodelació que ha de convertir aquesta històrica via de pas en un carrer més del municipi. Són obres que, en principi, s'han quantificat en 2.168.000 euros, que van a càrrec de la Generalitat i de l'Ajuntament al 50% i que els veïns, en general, han acollit amb satisfacció. Si hi havia alguna suspicàcia a l'entorn de l'oportunitat d'una inversió d'aquesta naturalesa en temps d'emergències socials, no va esdevenir verb; o com a mínim verb audible. El que sí que s'ha manifestat són les naturals preocupacions dels comerços de la zona sobre l'impacte que els nou mesos previstos d'execució poden tenir en els seus calaixos. Només cadascú, i la banca que ho sap tot, coneix les angúnies, les desesperacions o les alegries amb les quals aquests petits negocis arriben a final de mes i, per tant, no és prudent fer broma ni sobre l'afectació, ni sobre les fragilitats econòmiques alienes. L'obra es va adjudicar a l'empresa Rogasa, que va ser la que va obtenir la millor puntuació de les deu que hi aspiraven. Els treballadors que vam veure durant les primeres setmanes, atrapats entre el sol de justícia i la pols de les runes, van desaparèixer tots. Pertanyien a dues empreses subcontractades i es van plantar, segons uns, perquè no cobraven, segons d'altres, perquè els sous i les condicions eren indignes. Han estat substituïts per una altra empresa, també subcontractada i en aquest cas portuguesa, que té treballadors que provenen de diversos indrets del continent, molts de països de l'est europeu. Gent bregada i endurida que fa avançar les obres a bon ritme, que mantenen una relació cordial amb els veïns i procuren minimitzar les inevitables incomoditats que el cas comporta. No crec que ningú els pugui fer cap retret. Queden a l'aire, però, alguns interrogants i un cert desassossec. Interrogants sobre les condicions de treball, els sous, la legalitat, els drets laboral bàsics pels quals l'administració hauria de vetllar perquè s'acomplissin en les seves contractacions. I un cert desassossec o potser, obertament, una vergonya profunda per la cultura empresarial que senyoreja a aquestes terres. El Departament de Territori és qui ha licitat, adjudicat i executa les obres. Aquí no podem al·legar perversitats alienes. Els criteris i la sensibilitat són autòctones; els principis ètics i la responsabilitat social que es té o no en consideració i que puntua o no en les adjudicacions, també. Hi ha qui manté que l'única cosa que importa és culminar les obres, que l'objectiu ho justifica tot. S'equivoquen, és en les maneres on batega la realitat i la vida, i les maneres són determinants quan ens plantegem la reforma d'un carrer o quan pensem en la independència del país.