SMS

El cas dels mis­sat­ges de mòbil de dipu­tats i con­se­llers retra­tats al Par­la­ment ha obert dos tipus de dis­cus­si­ons paral·leles que por­ten a con­clu­si­ons ben dife­ren­ci­a­des. El pri­mer debat és sobre el secret de les comu­ni­ca­ci­ons pri­va­des, la qual cosa sem­bla que hau­ria de que­dar fora de tot dubte, tot i que la pri­va­ci­tat d'una comu­ni­cació depèn fins a cert punt del zel del comu­ni­cant, però no val la pena esten­dre's més en aquest punt perquè la llei ja hi diu la seva. El que trobo més interes­sant és la con­trovèrsia sobre el valor del con­tin­gut dels mis­sat­ges inter­cep­tats. Hi ha veus molt enra­o­na­des que sos­te­nen que no s'han de tenir en compte perquè no eren públics o des­ti­nats a ser cone­guts per altra gent que el seu des­ti­na­tari. No comp­ten. No s'hi val. Durant els últims dies he lle­git força arti­cles sobre el tema i la meva con­clusió és que poca cosa podem espe­rar d'una soci­e­tat on es debat la pos­si­bi­li­tat que la hipo­cre­sia sigui con­si­de­rada un valor a pro­te­gir.