Els murs i els moralistes

La sequera informativa habitual d'aquest mes ha propiciat que l'atenció dels mitjans d'allò que en diuen comunicació fes l'agost en l'èxode d'immigrants i refugiats que breguen per trencar les barreres que els poden portar al paradís. Al paradís incert que és Europa. Els fets objectius, a més, hi han ajudat més que mai. Perquè aquesta vegada no han estat només els milers de magrebins o subsaharians que han intentat superar el mar de la mort. Se'ls han afegit, a més, uns quants milers més –molts milers– de sirians considerats “refugiats polítics”. La categoria és justa. Qualsevol sirià que fugi del seu país es mereix aquesta consideració. Les tribulacions d'aquestes persones –famílies senceres– desbordant la policia macedònia i després xocant contra el mur hongarès han tocat la –mala– consciència dels europeus.

Però, més enllà dels sentiments, la resignació de les autoritats de Macedònia i la intransigència de les d'Hongria ha posat en relleu una enorme incoherència. La incoherència de la política exterior de la Unió Europea, que sempre reacciona tard i de retop davant les emergències. François Hollande i Angela Merkel han tornat a arribar a la conclusió que això no pot ser. Que han de ser més coherents, més àgils, més eficaços. Debades. Potser aquesta vegada hi posaran un pedaç més, però el gran problema de França i Alemanya, els dos grans referents europeus, des de la guerra dels Balcans, és que tenen interessos i aspiracions nacionals contradictoris. Tot es complica més quan l'altre gegant de la Unió, el Regne Unit, se'n desentén perquè va per lliure. Una actitud absurda perquè, al remat i en aquest front, com s'ha tornat a comprovar aquest estiu, el canal de la Mànega és un obstacle molt poc consistent.

París i Berlín acabaran improvisant un pedaç més o menys eficaç. Aparent. Finalment les oficines de registre de refugiats polítics es concretaran en les fronteres que calgui, com han demanat, amb més raó que tot el santoral sencer, les organitzacions humanitàries. Això disminuirà la gravetat puntual de la crisi, però no resoldrà els problemes de fons. El gran problema estructural és que la Unió Europea s'ha articulat deixant enormes espais buits que no encerta a tapar. L'artefacte no té sentit si no aconsegueix definir una política exterior que previngui els problemes, que eviti córrer després, de qualsevol manera, per apagar el foc. Els focs de l'estiu o de l'hivern. Quina alternativa plantejava Brussel·les a la crisi síria quan hi va brotar la guerra civil? Què va fer després per reduir l'impacte de l'aparició d'Estat Islàmic, més enllà d'intentar salvar la vida dels seus ciutadans segrestats? No cal insistir en la complexitat dels problemes ni en les enormes limitacions de la Unió. En realitat, la diplomàcia compartida europea ara la formen els analistes i els periodistes que donen lliçons a tothom però que no poden resoldre res.

Aquest és el problema real, un problema que a Catalunya ha tornat a deixar en evidència les particularitats habituals. Molts periodistes –sobretot dels mitjans públics– han tornat a viure la crisi dels refugiats siris o de les víctimes subsaharianes amb ardor guerrera. Ningú no diu que el drama no hagi de remoure les consciències dels dignes, però la informació hauria de continuar sent informació. Els programes de ràdio i televisió més visitats han portat especialistes de part que han retret a la Unió Europea una actitud criminal perquè no soluciona un drama “del qual és responsable moral”. Que Europa o els Estats Units siguin els botxins del món és una cançó d'èxit garantit en aquest país, però els crítics severs haurien d'explicar com haurien intervingut ells a Síria. O encara més, haurien de reconèixer com salten cada vegada que l'OTAN intervé en algun punt del món. En què quedem? Cal intervenir o no s'ha d'intervenir cada vegada que brota un nou drama bèl·lic?

Tots els activistes que demanen que s'acabi la vergonya dels murs i que reclamen que Europa deixi entrar a tothom haurien d'explicar també com caldria enfrontar les conseqüències que se'n derivarien. Com es poden evitar les retallades si l'estat del benestar s'ha d'ampliar amb més beneficiaris sense que augmentin els contribuents. Com es pot frenar l'extrema dreta que s'alimenta del malestar social que provoquen les onades controlades i que es desbocaria amb la sensació de descontrol. Però aquestes preguntes no els inquieten. Només els mou la lliçó moral. El segle XXI és el segle dels moralistes encesos. Fan més mal que una pedregada.