opinió
On paren els drets humans?
Una cosa és conèixer la Declaració Universal dels Drets Humans i l'altra, entrevistar presidents de
govern criminosos amb la pretensió de fer-los valorar els resultats del seu menyspreu per les vides. Aquesta faceta de la meva vida tingué origen en una casualitat. L'agost del 1968, reunit amb la direcció del càmping Castell Montgrí, prop de l'Estartit, ens interromperen per dir que un jovenet, d'un grup d'escolars madrilenys que passaven allí uns dies, restà malalt, i el metge dictaminà una perforació d'apèndix que s'havia d'operar “ja”: li anava la vida! No hi havia vehicle disponible. Fet més que pensat, recollí el noiet i amb el monitor del grup sortí a tota pastilla cap a Girona. Al Trueta, confirmat el diagnòstic, en minuts entrà a quiròfan i intervingut. En acabar, el cirurgià digué que la meva decisió li salvà la vida. El dia següent el director del Trueta em digué que els pares del malalt –molt millorat–, de Madrid, volien saludar-me. Oh, sorpresa!, el pare del
noiet era Enrique de la Mata Gorostizaga, president estatal de Creu Roja, a qui jo saludava a Madrid un cop l'any. Corria el 1968 i jo era president provincial de Girona des del 1963. Dinàrem plegats i De la Mata restà sorprès del meu domini dels drets humans i em proposà una ambaixada
itinerant de Creu Roja. No era possible: Cobega anava a construir una fàbrica a Sarrià de Ter. De la Mata ho entengué. Del 1989 al 1995 sigué sotspresident autonòmic i del 1996 al 2007, sotspresident estatal, a cura de garanties, drets i deures de la institució. Assistí a totes les conferències d'Europa Occidental de caps d'estat, primers ministres i institucions per a la pau, evocant els principis bàsics dels drets humans. Del treball, el més difós foren les protestes dels mandataris. A l'Ernest Lluch i a mi un missatger ens pronosticà un dubtós envelliment. El 1993, en plena guerra dels Balcans, representant les Nacions Unides d'Europa i Creu Roja Internacional, férem greuges de sàdics, criminals i assassins d'innocents arrasant pobles sencers, de tu a tu, a Franco Tudjman, de Croàcia; Radovan Karadjic i Slodoban Milosevic, de Sèrbia –d'Alia Itzebegovic, de Bòsnia, no hi havia proves– en les reunions i entrevistes que tingueren lloc, una en el mateix front de combat, el recordatori insistent dels drets humans i les fotografies de les cremes de pobles amb veïns inclosos –dels espionatges dels EUA i d'Anglaterra–, paràrem una part del problema en veure les imatges i dir-los que es farien públiques pels mitjans. No es tracta de presumir: sols el final de la guerra portà la pau, molt precària, ja que els rancors i els odis necessiten temps per minvar. Aquests s'emportaren el recordat Ernest. Em pregunto: a Àfrica i Orient Mitjà convindria una acció semblant amb els mandataris per pal·liar el gravíssim problema de la immigració? Amb els fanatismes d'aquests ja sé que és una utopia, però quelcom es guanyaria. Quina història malvada no han de tenir els
que tanquen ulls i tapen orelles als milers i milers de persones –persones, és clar– que deixen la vida a la Mediterrània?