La venjança catalana

Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como Fuente de la Fortaleza de la unidad de la patria.” Aquesta és la darrera voluntat del dictador Franco, encàrrec que deixa al Borbó, a qui nomena successor. La resta ja ens la coneixem. L'establiment d'un nou règim que, des de la continuïtat amb el franquisme en les estructures profundes de l'Estat i bona part del seu entramat d'interessos, beneficiaris i personal addicte, es disfressa de democràcia. La Segona Restauració, formalitzada amb la Constitució del 1978, tracta de generar un sistema més presentable a ulls del món i la seva ciutadania, es fonamenta en un pacte desigual entre franquistes i demòcrates. Un pacte polític en la direcció d'establiment de llibertats democràtiques formals; un de social basat a buscar major igualtat entre classes i benestar; un de nacional on administrar la plurinacionalitat de l'Estat.

Quaranta anys després, Espanya ha experimentat una triple fallida. La democràcia ha degenerat en maquinàries de partit que administren interessos aliens a la majoria; la crisi econòmica ha evidenciat que els propietaris d'Espanya han sacrificat els drets socials de la majoria per protegir els seus; el “café para todos” ha diluït i neutralitzat la voluntat de reconeixement de les nacions de matriu no castellana. Com explica Lluc Salellas a El franquisme que no marxa, el fet que no hi hagués ruptura amb una de les dictadures més sagnants de la història contemporània, ha travat el sistema, i el resultat és l'actual col·lapse del règim manifestat en la voluntat independentista catalana.

Que el fenomen independentista sigui invisibilitzat a Espanya resulta prou significatiu. Demostra com els poders fàctics han bastit un mur al voltant de la realitat, un cordó sanitari per evitar que aquest malestar respecte a l'ordre vigent s'encomani. La manipulació mediàtica, les explicacions surrealistes sobre el sobiranisme no són sinó l'angoixa que suscita el desafiament a l'ordre dissenyat en el testament del dictador. Per això s'evita que l'opinió pública estatal pugui conèixer i comprendre que allò que fem és, com diu Antonio Baños, una “Rebel·lió catalana”, no contra Espanya, sinó contra l'estat postfranquista que ocupa capil·larment els espais estratègics de poder.

En aquest procés històric no hem de menystenir una dimensió emocional més enllà d'aspectes nacionals. Bona part de l'independentisme més actiu és conformat, com demostra el col·lectiu Súmate, per centenars de milers de persones nascudes a les regions espanyoles i els seus descendents, que no van anar a raure aquí exclusivament per qüestions econòmiques, sinó, i malgrat el silenciament historiogràfic, per fugir del franquisme opressiu, els maltractes quotidians i l'apartheid al qual eren sotmesos els vençuts de la Guerra Civil als seus pobles. És per això que la independència té un component de revenja.

És una venjança, sobretot contra el franquisme. No només contra la terrible dictadura amb més de 130.000 desapareguts, les tortures, l'exili i la presó, les humiliacions quotidianes, sinó també contra l'estafa monumental que esdevingué una Transició tutelada sota un opressiu sentiment de por i violència. Cal no oblidar que bona part de l'unionisme actual més radical, com ha destacat el periodista Jordi Borràs, prové d'aquells grups d'ultradretans dedicats a apallissar i intimidar treballadors o persones políticament compromeses. És una venjança de molts hispanocatalans contra l'Espanya negra que assassinà García Lorca (seria convenient recordar com la ultradreta linxà mediàticament Pepe Rubianes en invocar el seu esperit). És una venjança de milions de catalans contra el temps de silenci (sobretot en la seva llengua) en un continu d'humiliacions i menyspreus. És una venjança contra la grollera fatxenderia de personatges que ens menystenen per terra, mar i aire, els dies parells i els senars, que tracten d'inocular la por entre la gent, tot manipulant la realitat. Paradoxalment, aquells que afirmen que el nostre país es divideix, han aconseguit unir diversos grups socials i persones de diversa procedència en un projecte il·lusionant i rupturista amb les misèries del passat. És una venjança, això sí, pacífica i cívica, que només gràcies a l'hegemonia antifranquista existent al nostre país, permet que la ruptura amb el passat només sigui possible aquí, bastint un altre estat. Al cap i a la fi, trencar amb Espanya, com ja va anticipar el seu dictador, és la manera suprema d'enterrar el franquisme i la seva continuació d'aparença democràtica.