De l'especulació a l'acció
Sap greu i sorprèn que hi hagi votants d'ICV i de Catalunya Sí que es Pot que s'hagin despenjat del procés sobiranista ara que és l'hora de la veritat. Sap greu perquè la seva desafecció enfortirà el bloc unionista, i sorprèn perquè aquesta desafecció es justifica en nom de l'esquerra. Però una breu referència a l'ideari modern de l'esquerra ens fa adonar que aquesta justificació és realment inexacta.
Si bé no hi ha cap relació causal entre ser d'esquerres i ser sobiranista, d'entrada tampoc no hi ha cap incompatibilitat. La relació és lliure i oberta. Tot i així, l'any 1999, a Catalunya: de la identitat a la independència, Xavier Rubert de Ventós ja ens va explicar el sobiranisme seguint la premissa marxista que els canvis polítics són possibles gràcies a un canvi en la base econòmica. Durant els segles XIX i XX va existir un pacte tens però efectiu entre Madrid i Barcelona, perquè ni l'Estat podia modernitzar Espanya tot sol, ni la burgesia catalana podia progressar sense el mercat peninsular. Però la transició del mercat nacional al global ha fet que aquest pacte es trenqués i que Madrid i Barcelona siguin ciutats més competidores que no pas complementàries. En aquest context, el centralisme de Madrid ja no és cap patologia castellana, sinó una estratègia racional per crear un centre politicofinancer competitiu. De la mateixa manera, el nou estat català és un projecte lògic perquè Catalunya també pugui avançar en el nou escenari global.
Per Marx, la resposta d'esquerres a un canvi d'estructura econòmica no és ni l'immobilisme ni la utopia (que en el nostre cas correspondrien a l'unionisme i al federalisme). L'autèntica resposta és l'aprofitament de la nova conjuntura per continuar lluitant per la justícia social en altres termes, i aquí podem recordar els comentaris al Capital (volum u, capítol quinze) sobre com les fàbriques poden ser llocs d'explotació i alhora de formació i educació. Per al marxisme, ser progressista no vol dir resistir ni anar a la contra, sinó més aviat actuar dins les coordenades estructurals del present.
El contraargument pot ser la màxima lampedusiana que ara ho canviarem tot perquè no canviï res. Però això s'ha demostrat que no és cert, perquè un dels efectes que ja té el sobiranisme és que la burgesia anterior o del puente aéreo representada per Duran i Lleida ha perdut la seva centralitat. D'altra banda, l'argument que el nou estat català no valdrà la pena fins que no asseguri una transformació radical de tota la societat és una justificació de la inacció totalment contrària a la tradició d'esquerres. A la meditació vint de L'être et l'événement, Alain Badiou, que deu ser el filòsof actual més anticapitalista, anomena aquest tipus de raonament “una hipòstasi maniquea” entre “revolució o apocalipsi” pròpia de “l'esquerra especulativa”. Per això, per un materialista la prioritat no ha de ser mai la fidelitat a uns principis purs, sinó l'atenció a les conseqüències reals del nostre posicionament.
Els altres arguments que connecten sobiranisme i esquerra (com ara que lluitar contra la nostra pobresa política també és una forma d'exercir justícia social, que amb el sobiranisme el catalanisme és menys nacionalista i més internacionalista que mai, o que l'estat propi ofereix l'oportunitat de construir un nou model de país) ja són ben coneguts. Esperem que entre ara i el 27-S els indecisos d'esquerres també trobin en les seves conviccions raons per afegir-se al bloc del sí constructiu i il·lusionat.
