La carta i el GAL

La carta que Felipe González ha enviat a los catalanes des del diari que més se n'ha fotut en els darrers quaranta anys, perquè ho ha fet des de la intel·ligència pretesa i des de la progressia atribuïda, és un compendi de tòpics, mala llet, maldat i estupidesa inaudita. Segur que l'expresident del govern espanyol no n'és conscient. Perquè, si ho fos, se l'hauria estalviat. Errors tan bèsties com aquest convencen més indecisos que deu mil relles d'Eduardo Reyes. González hi desgrana, a la seva carta als negrets, tots els arguments que ha fet servir el nacionalisme agressiu espanyol des que el doctor Alibañana va assentar-ne les bases modernes. Entre aquestes salvatjades n'hi ha dues que criden l'atenció i que inquieten. Perquè són dues amenaces. La primera és la que fa referència a LA LLEI, en majúscula a l'original, que els de sempre tenen l'obligació de fer complir, segons González. La segona al·ludeix “als aventurers en sentit contrari”. És a dir, als involucionistes, als feixistes de debò. Felipe González sap de què parla. Per evitar la involució va inspirar i permetre la guerra bruta contra ETA. Tothom sap a aquestes altures que darrere els miserables que van combatre el terrorisme etarra amb més terrorisme paralegal no només hi havia José Barrionuevo. González es va doctorar en aventurers. Contra el feixisme va fer servir més feixisme. I ara en vol donar lliçons. Per l'amor dels déus o per vergonya, calli d'una vegada, mister X. Cal tenir-los més grossos que Moby Dick!