El caos de la Xina i la recta via

En aquests dies d'estiu, hi ha notícies que no es comenten suficientment i l'abast i significat de les quals no es valora en tot el que representen. Per exemple, la venda del Financial Times, és a dir, de la publicació més prestigiosa de la city de Londres i diari de màxima difusió i gran influència, que ha passat a mans d'una empresa del Japó, amb tot el que això significa i representa. Els lectors addictes es van quedar, doncs, en espera de possibles canvis i amb el temor infundat que tot plegat pogués representar alguna modificació preocupant. Afortunadament, no s'ha notat de moment cap alteració de la línia habitual i només podem expressar-nos en termes d'un “pourvu que ça dure” que, per ara, no justifica cap temor a un canvi en termes negatius. Tant és així que dimarts vam dedicar una plana sencera a la voluntat dels sobiranistes catalans de transformar les eleccions autonòmiques en un referèndum plebiscitari, tot fent esment de la gran manifestació de la Diada Nacional de l'Onze de Setembre quinze dies abans de les eleccions a les quals tots els independentistes concorreran amb una lluita unificada amb un missatge que s'adreça als catalans, a Espanya i a la comunitat internacional. A Madrid, la reacció de moment és de fer el màxim de joc brut, igual que ja es va fer en les anteriors amb falses informacions de la policia publicades contra llei en plena jornada de reflexió. La informació va il·lustrada amb una foto de l'entrenador del Bayern de Munic, Guardiola, junt amb el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament de Catalunya. L'objectiu és arribar a un mínim de 68 de 135 escons, perquè així es tindria una majoria de vots a més a més d'una majoria de diputats. Així, doncs, caldrà esperar els resultats a fi de fer-ne la valoració adequada.

En l'operació de venda del diari va quedar, però, penjat a part el també igualment prestigiós setmanari The Economist, que, finalment, ha anat a parar a mans de la família Agnelli, propietària de la FIAT, actualment FIAT- Chrysler, i també en aquest cas es manifesta que la nova propietat voldrà mantenir el seu perfil, la seva independència i la qualitat de la publicació. Al número del 28 d'agost, p. ex., publica com a treball més destacat un article titulat “La gran caiguda de la Xina”, on resulta que el dilluns negre del 24 d'agost va representar el dia de màxima depreciació des del 2007, cosa que ha canviat el perfil mundial amb la constatació que el malestar xinès és real i que cinc trilions (milions de milions) s'han esfumat als mercats de valors (a la borsa xinesa), estem parlant del 40% del total. La capacitat de resistir es basa, però, en el mercat de les propietats (p. ex. botigues), que són la base comerciant de l'economia molt més que no pas els exportadors. És cert que l'economia funciona al ralentí, però un 5% de creixement actual encara pot repercutir positivament en una xifra superior a la que va representar un creixement del 14% del 2007. El problema real és passar d'una economia dirigida per ordre de la superioritat a una economia de mercat. El que es necessita, per tant, és més lliure competència i menys temor a les reformes que han d'alliberar-se dels controls excessius. El que no poden fer els països és asseure's damunt d'unes grans reserves de moneda tal com van fer durant la crisi del 97/98. Ara, en canvi, poden tenir superàvits de la balança de pagaments. De fet, dels països BRICS només l'Índia sembla haver-se preocupat de millorar les productivitats, que és el que s'ha de fer en lloc d'una simple política monetària. Per tant, és perfectament possible que el pànic de la Xina ens condueixi al bon camí.

Perdonin el refregit d'aquest article però és tranquil·litzador de veure que la premsa que canvia de mans continua essent lliure i que el caos de la Xina ens pot obligar a trobar la bona sortida del camí encertat.