Daixonses i dallonses
Legal, legítim
Els germans Etèocles i Polinices lluiten pel tron de Tebes, el primer amb l'exèrcit de la ciutat i el segon, en contra. Moren tots dos en el combat i el nou rei, Creont, honora el cadàver d'Etèocles, deixa el de Polinices a mercè dels gossos i dels voltors, i prohibeix que ningú li doni sepultura. Antígona, germana dels difunts, desobeeix l'ordre, considera que les lleis humanes no poden anar en contra d'allò que dicten els déus, i això li costa la vida, es clar. La tragèdia de Sòfocles il·lustra el dilema entre llei i consciència, entre legalitat i legitimitat, entre la manera d'exercir el poder els governants i els sentiments dels governats. O, per ajustar-nos més encara al moment polític de Catalunya, entre autoritarisme i diàleg. Cada dia ens cauen al damunt retrets, anatemes i amenaces amb les paraules llei, legalitat, Constitució –amb una majúscula majestàtica–, estat de dret, etc. Però no sento que parlin de justícia. Jo em sento com Antígona, necessito exercir un dret que considero just encara que la llei m'ho prohibeixi. Contravenir la llei per sistema al·legant que és injusta és un argument inadmissible excepte en casos extrems, com el de l'extremament insuportable pressió contra la voluntat de Catalunya. Les lleis van sempre darrere de la realitat, i, si no s'adapten als temps i a les circumstàncies, la realitat s'imposa sola. De modificar la llei se n'ocuparia la política, si no fos que a Espanya fer política està mal vist. Tot és molt primari, la llei i l'ordre emanen de l'estrella dels sheriffs justiciers. I aquest esquematisme necessita un dolent de la pel·lícula, un enemic a qui abatre en nom de la llei. Però no és aquest el problema, sinó resoldre la clamorosa inèpcia d'una legalitat curta de vista, no amb un duel de pistoles, sinó amb veus i vots en pau, en democràcia i amb alegria. L'etern repte d'Antígona a Creont però sense tragèdia.