En tenim les golfes plenes

A l'exèrcit d'indecisos anònims catalans de naixement, amb una certa cultura, que llegeixen diaris i veuen televisió, que parlen molt –massa– dels avantatges i inconvenients d'una possible independència, a la majoria d'aquests milers i milers de persones, en general catalans de bona fe, no els preocupa en absolut l'evolució de les perspectives del resultat del dia 27: és la continuació la que els fa estar neguitosos, per la seva condició de catalans dintre de l'organització comercial, industrial, social, laboral i humana. Han sentit adduir tantes grandeses dels uns com petiteses dels altres, que s'han creat una mena de closca de cargol d'arrossar perquè no saben què fer. Com molts. Amb poques excepcions, comerciants, professionals de qualsevol especialitat, industrials mitjans o petits, homes de negocis i, fins i tot, jubilats amb paga, es pregunten i pregunten: “I què ens passarà a nosaltres amb la independència?” I afegeixen: “Ens vindran a comprar com sempre –llegeixi's la Jonquera i el Pertús, Puigcerdà i altres llocs fronterers– o haurem de tancar?” Els fabricants el mercat més important dels quals és Espanya tenen por justificada, perquè els mitjans espanyols es cuiden de fomentar-ho. I els constructors internacionals fan veure que no passa res, i no dormen en acostar-se la data. Els fabricants que venen bona part de la seva producció a Europa resten, perdó, acollonits. “Ens acceptarà Europa com un estat més?”, pregunten. Votar, no votar: ai!

Resta un altre grup. D'aquests, inclosos els que mai van a votar, aquesta vegada alguns hi aniran per votar qui sap. És la bona societat barcelonina, principalment, tot i que n'hi ha a totes les ciutats, que parla sempre en castellà, a casa, escoles, parròquies, estiueig, festes... Parlant amb una joveneta d'una família de catalans de l'aristocràcia del diner, de Barcelona, vaig dir-li: “Escolta. Vosaltres sou catalans i parleu, si voleu, en català. Per què en castellà, doncs?” Amb mitja rialleta digué: “David: Es muy sencillo. Nosotros no somos catalanes.” Desorientat, vaig dir: “I si no sou catalans, què sou?” Trepitjant ferm ella aclarí: “Mira que es fácil, David. ¡Nosotros somos de Barcelona! Es nuestra ciudad, nuestro país: España. ¿Lo entiendes ahora?” Tocat i enfonsat! Quan ja tenia l'article en plana, el veterà periodista de La Vanguardia Enric Juliana publica una entrevista –he estat a punt de dir gira un mitjó– a Felipe González. Les noves declaracions posen a lloc la majoria de les fetes. S'endevina un sentiment de culpabilitat per les gairebé amenaces. No es pot pontificar a la contrària –ni ell ni ningú– amb quelcom semblant. Són els sentiments íntims exterioritzats de la majoria dels catalans els que resten en joc i juraria que Felipe González ens coneix prou bé. No repetiré cap qüestió, sols diré que m'alegra la rectificació. Tothom té un mal dia, inclosos els grans homes. Ben segur que recuperarà l'admiració i el respecte.