Lerroux, al revés

No hi ha cap enquesta que pro­por­ci­oni a l'uni­o­nisme explícit (PSC+PP+Ciu­ta­dans) més enllà d'un terç dels vots, tant és així que el dar­rer son­deig de Público col·loca el par­tit de Mari­ano Rajoy en una humi­li­ant sisena –i última– posició entre les for­ces repre­sen­ta­des al Par­la­ment. El PSC aspira, com a màxim, a un paper de fron­tissa a l'entorn de la dot­zena de dipu­tats i Ciu­ta­dans, la gran espe­rança espa­nyo­lista, con­si­de­ra­ria un èxit pas­sar dels vint. Dit d'una altra manera, els està fallant tot. Per això les elits que gover­nen Madrid comen­cen a moure, ner­vi­o­sa­ment, les últi­mes palan­ques que puguin pro­por­ci­o­nar a l'uni­o­nisme un resul­tat elec­to­ral que, com a mínim, sigui pre­sen­ta­ble a nivell inter­na­ci­o­nal.

I el dar­rer recurs són els empre­sa­ris, molt sovint des­crits amb l'anti­ga­lla política del terme “bur­ge­sia”. Però al marge de José Luis Bonet, patró de Frei­xe­net, i el vèrtex diri­gent de Foment, no hi ha ningú dis­po­sat a donar la cara pel règim del 78. No és que els empre­sa­ris siguin, tots, inde­pen­den­tis­tes, sinó que no estan dis­po­sats a pro­ta­go­nit­zar una cro­ada patriòtica con­tra la volun­tat majo­ritària de les clas­ses mit­ja­nes del país on viuen, tre­ba­llen i venen. Des de Madrid se'ls exi­geix lle­ial­tat, però sense con­tra­par­ti­des. Sub­or­di­nació, en defi­ni­tiva. I tot, a canvi del record llunyà d'un mer­cat que havia estat pro­te­git amb aran­zels. Sigues espa­nyol perquè ets empre­sari, ler­rou­xisme al revés.

Però la revolta dels de dalt no s'acaba de pro­duir. Entre d'altres raons perquè dema­nen la immo­lació social als empre­sa­ris cata­lans, però pro­te­gint el mer­cat català a les empre­ses de l'Íbex. No hi ha ni un sol pro­nun­ci­a­ment, públic i explícit, de Telefónica, Rep­sol o Bode­gas Rio­ja­nas que es mulli con­tra la majo­ria d'aquesta soci­e­tat.

Zero. O sigui que volen que el risc d'anar con­tra els cata­lans l'assu­mei­xin els cata­lans. I no, bwana. Ja no.