Vides truncades

La nit del 29 d'agost del 1936,
des de la car­re­tera de Gan­dia a València, cap a les deu i mitja, una veïna que vivia en una casa pro­pera va sen­tir uns trets. L'endemà va enviar la seva filla, que tenia onze anys, a veure si podia saber el que havia pas­sat. La noieta va tro­bar, al peu de la car­re­tera, dues mon­ges este­ses a terra. Una d'elles tenia una ferida per la part del ronyó dret, que encara sag­nava; i l'altra estava de boca­ter­rosa, amb una ferida al cap. La pri­mera era la ger­mana Dolors Oller Ange­lats, nas­cuda a Banyo­les –uns cognoms ben banyo­lins–, que tenia sei­xanta-set anys. L'altra es deia Josepa Mora­bal Mon­ta­ner, era de Gan­dia, i només en comp­tava trenta-cinc. Sem­bla
que aquesta no va voler sepa­rar-se
de Dolors –que era la supe­ri­ora– quan la varen anar a bus­car, i així va córrer la mateixa sort. Varen ser enter­ra­des al cemen­tiri de Xeresa –al terme muni­ci­pal on havien mort– i després de la guerra van ser tras­lla­da­des al de Gan­dia.

Per altra part, Cata­lina Mar­ge­nat, nas­cuda a Girona l'any 1876, assis­tia com a vet­lla­dora un malalt al car­rer Mallorca número 259 de Bar­ce­lona quan va escla­tar la guerra del 1936; l'ambi­ent era molt inse­gur, i les notícies d'assas­si­nats cor­rien de boca en boca. Així que, havent cone­gut el clima de violència exis­tent, la família del malalt no va dei­xar que Cata­lina marxés de casa. Però, al cap d'un mes, “al pri­mer pis ama­guen una monja”–va ser la denúncia de la por­tera de l'edi­fici– i els mili­ci­ans irrom­prien i la tro­ba­ren al cos­tat del malalt. Se l'endu­gue­ren a empen­tes i rodo­lons a un lloc cone­gut com l'hipòdrom, i allà va morir. El cadàver fou por­tat a l'Hos­pi­tal Clínic, i poste­ri­or­ment la sepul­ta­ren en una fossa comuna al cemen­tiri de Montjuïc de Bar­ce­lona.

Així s'escri­uen els fets d'aques­tes dones que ahir foren ele­va­des a la con­dició de bea­tes en un acte solemníssim –més pompós que refle­xiu– sense pre­ce­dents en l'Església giro­nina.

Els seus noms de pila havien estat can­vi­ats pels de Fidela –Oller– i Facunda –Mar­ge­nat– seguint un cos­tum religiós de per­mu­tar-lo en el moment de pren­dre els hàbits. Haver estat occi­des els con­ce­deix el pri­mer graó en l'esca­lafó del mar­ti­ro­logi romà. Ima­gi­nem les seves vides calla­des, obe­di­ents, metòdiques, sor­tint al cap­ves­pre de dues en dues per anar a vet­llar malalts durant la nit, tot pas­sant rosa­ris.

Tres vides trun­ca­des per la violència, sense la qual segu­ra­ment mai les hauríem cone­gu­des, igual com no hau­rem cone­gut el de tants altres milers de dones, cri­da­des per una lla­gos­te­renca, Maria Gay Tibau, la fun­da­dora de les Reli­gi­o­ses de Sant Josep, que des­cansa al peu de la cape­lla del cemen­tiri de Girona. Una obra que avui s'estén a mig món.