Quaranta anys donant lliçons

Tants anys donant lliçons destaroten. Tanta supèrbia acumulada entela la vista i fa perdre l'equilibri. Tanta autoritat assimilada eleva i mareja. Per això El País és un dels únics diaris del món que es permet el mateix dia que publica un article discrepant amb la seva línia atacar-lo en l'editorial. Sense guardar un dia de respecte degut o de distància prudent. Ahir el cresol i guia de la cavalleria progressista espanyola va donar una darrera lliçó d'arrogància desbocada. Va publicar un article dels dirigents de Junts pel Sí responent la carta de Felipe González. I va advertir en l'editorial que ho feia a contracor perquè “ni respecta l'opinió de l'altre quan es refereix a l'article com un libel incendiari (el nostre diari no publica en cap cas libels), ni la seva argumentació –que reproduïm literalment– resisteix la més lleugera anàlisi raonada o una crítica literària per benèvola que sigui”. Com parlen d'estil els qui són capaços d'escriure “el mutuo respeto a los pronunciamentos ajenos”, “políticos de recia estirpe” o “jefe del gobierno constitucional de la Generalitat”? Quina crítica literària benèvola aguanta aquesta prosa afectada carregada de defectes? En el fons, a El País li ha dolgut publicar una opinió que no comparteix. Des de la més profunda intransigència, haver de fer-ho li ha remogut els budells. Tot el fel acumulat. I encara deuen esperar les gràcies per rebaixar-se a contestar-la. Libels? El País en publica un cada dia: l'editorial, sense anar més lluny.