La darrera Diada

Com solien dir el lampista, el sereno o el venedor de cacauets durant dècades, el columnista, senyors lectors, els felicita avui la Diada. Sense els versots a l'ús en aquells moments i sense demanar-los tampoc les estrenes a canvi. El columnista, doncs, els desitja bona i darrera diada. Darrera, perquè el Partit Popular, Ciutadans i, de tant en tant, també el PSC, tenen raó. Les festes nacionals han de ser institucionals. Una celebració de companyonia entre compatriotes i contribuents. Sense reivindicacions ni exclusions. D'aquelles que irritaven tant Georges Brassens. Des de l'espanyolisme acceptat o negat sovint es diu que el catalanisme s'estima ser victimista. S'equivoquen. El catalanisme no pretén ser victimista. I encara menys víctima. En realitat, el catalanisme no vol ser ni catalanisme. Vol deixar de ser. Diluir-se. Extingir-se en pau. Desaparèixer de la llarga llista de necessitats i exigències. Ja ho reivindicava, una vegada i una altra, Joan Fuster, que aspirava a ser “un ciutadà normal”. Com tants altres. Com aquells que acusen els altres de nacionalistes. El millor Onze de Setembre sempre serà el darrer. Per això cal omplir avui la Meridiana de Barcelona i el dia 27 les urnes. Volen el PP, Ciutadans i, de tant en tant, el PSC una diada institucional, acollidora i amable? Que així sigui. Que la pròxima diada no calgui ni manifestacions ni reivindicacions. Ni estelades. Que sigui una diada com la que celebraran a Espanya d'ací a un mes. Visca el no-nacionalisme!