Vida privada

Un senyal evident que la por i la demagògia van degradant la vida pública espanyola es pot veure en la utilització cada cop més gratuïta que alguns periodistes i tertulians fan de la vida privada dels polítics. Potser tinc mala memòria però no recordo haver viscut un clima de xafarderia tan intens com l'actual abans d'unes eleccions. A Catalunya i a la resta de l'Estat els rumors sempre havien circulat per restaurants i passadissos, però fins no fa gaire el periodisme hi mantenia una relació civilitzada. És com si la cacera de bruixes que ha desencadenat la corrupció anés escampant la seva febre purificadora cap a territoris cada cop més delicats i vulnerables. La dictadura de Franco va ser tan invasiva amb la vida de la gent que va forjar unes generacions especialment respectuoses, molt refractàries a jutjar o a profanar els espais privats de llibertat. A poc a poc aquestes generacions van passant a l'altre barri i podria ser que, a mesura que ens sentim més segurs i gosem donar més lliçons de democràcia, les xarxes socials contribueixin a erosionar els valors liberals més que no ens pensem. La demagògia enverina el caràcter i les actituds, i un senyor un dia banalitza el feixisme i l'endemà comença a pensar com un agent de la Gestapo.

Hauríem de preguntar-nos si les figures que parlen més de corrupció no són també les que més la necessiten, sigui per no haver d'anar al psiquiatre, sigui per poder assolir les seves ambicions. L'estancament del règim de la Transició ha accentuat la crisi de valors que Espanya ja patia pel sol fet de pertànyer a Occident. Fins a cert punt és lògic que tothom es caricaturitzi o perdi una mica els papers, a mesura que ens acostem al 27-S. Però la demagògia i el groguisme funcionen com el joc o d'altres addiccions. Cada vegada que tu creus que has obtingut un benefici tendeixes a oblidar que aquest benefici en realitat només t'ajuda a lliscar una mica més de pressa –i suaument– al fons del pou.