Vida privada

Un senyal evi­dent que la por i la demagògia van degra­dant la vida pública espa­nyola es pot veure en la uti­lit­zació cada cop més gratuïta que alguns peri­o­dis­tes i ter­tu­li­ans fan de la vida pri­vada dels polítics. Pot­ser tinc mala memòria però no recordo haver vis­cut un clima de xafar­de­ria tan intens com l'actual abans d'unes elec­ci­ons. A Cata­lu­nya i a la resta de l'Estat els rumors sem­pre havien cir­cu­lat per res­tau­rants i pas­sa­dis­sos, però fins no fa gaire el peri­o­disme hi man­te­nia una relació civi­lit­zada. És com si la cacera de brui­xes que ha des­en­ca­de­nat la cor­rupció anés escam­pant la seva febre puri­fi­ca­dora cap a ter­ri­to­ris cada cop més deli­cats i vul­ne­ra­bles. La dic­ta­dura de Franco va ser tan inva­siva amb la vida de la gent que va for­jar unes gene­ra­ci­ons espe­ci­al­ment res­pec­tu­o­ses, molt refractàries a jut­jar o a pro­fa­nar els espais pri­vats de lli­ber­tat. A poc a poc aques­tes gene­ra­ci­ons van pas­sant a l'altre barri i podria ser que, a mesura que ens sen­tim més segurs i gosem donar més lliçons de democràcia, les xar­xes soci­als con­tri­bu­ei­xin a ero­si­o­nar els valors libe­rals més que no ens pen­sem. La demagògia enve­rina el caràcter i les acti­tuds, i un senyor un dia bana­litza el fei­xisme i l'endemà comença a pen­sar com un agent de la Ges­tapo.

Hauríem de pre­gun­tar-nos si les figu­res que par­len més de cor­rupció no són també les que més la neces­si­ten, sigui per no haver d'anar al psi­quia­tre, sigui per poder asso­lir les seves ambi­ci­ons. L'estan­ca­ment del règim de la Tran­sició ha accen­tuat la crisi de valors que Espa­nya ja patia pel sol fet de pertànyer a Occi­dent. Fins a cert punt és lògic que tot­hom es cari­ca­tu­ritzi o perdi una mica els papers, a mesura que ens acos­tem al 27-S. Però la demagògia i el gro­guisme fun­ci­o­nen com el joc o d'altres addic­ci­ons. Cada vegada que tu creus que has obtin­gut un bene­fici ten­dei­xes a obli­dar que aquest bene­fici en rea­li­tat només t'ajuda a llis­car una mica més de pressa –i suau­ment– al fons del pou.