Un tram

Enllau­nats al car­rer Rogent, sem­blava invi­a­ble arri­bar a la Meri­di­ana. “Mira que por­tar-lo aquí, tan perillós com és”, comen­tava al seu marit una senyora, escan­da­lit­zada. Un pare coratjós aixe­cava un cot­xet per sobre dels caps, obrint-se pas entre la mul­ti­tud. La mare el seguia amb el petit als braços, amb una pro­tecció des­pre­o­cu­pada i feliç. Ara mateix, penso, aquest deu ser l'únic lloc del món en què la gent s'ata­pe­eix, es tre­pitja, s'empeny, i sua amb satis­facció. Tot era mirar amunt i veure els veïns de la Meri­di­ana tren­cant tòpics a cop d'este­lada al balcó. El que hau­ria donat per ser dalt d'un d'aquells helicòpters: el for­mi­gueig des del cel. Però lla­vors no hau­ria vist aquell gru­pet d'ado­les­cents peto­ne­jant la càmera del mòbil, ins­ta­gra­me­jant amb el pun­ter a la cara, ni l'àvia nona­genària a la cadira, la samar­reta blanca i l'ànsia de veure-ho fet. I jo que n'estava farta, de mani­fes­ta­ci­ons i de mar­tin­ga­les, d'aquest més difícil encara de la soci­e­tat civil que s'eter­nitza, per­sis­tent a com­pli­car-se la vida ara amb samar­re­tes i car­to­li­nes de colors... L'última, diuen? Va!

I si punxàvem? Qua­tre anys arros­se­gant el can­sa­ment del que espera i n'està fart, de jus­ti­fi­car-se, d'haver de dema­nar permís per a tot, que li recla­min el vot pels cognoms i que encara n'hi hagi que avant­po­sin els interes­sos de cape­lleta a cada moment; farta que s'avanci tan a poc a poc, en el debat i en els fets, que sem­bla men­tida. Però es veuen tan inven­ci­bles, tots aquests, amb els pun­ters pre­pa­rats a casa i la dis­ci­plina imper­tor­ba­ble del blanc, l'este­lada al coll o de pol­sera, que avui diria que sí, que pot­ser sí que això no ho podrà atu­rar ningú, passi el que passi amb tot el que vindrà. Tant se val la xifra del recompte i el per­cen­tatge equi­va­lent sobre el cens elec­to­ral. La Diada és el con­jur neces­sari per repe­tir-nos que podrem. I entre crits d'“inde­pendència”, i la impaciència perquè pas­sen pocs minuts de les cinc, acon­se­guim dei­xar el car­rer Rogent. Ja a Aragó, a tocar de l'auto­car apar­cat que deu haver dut una munió de llei­da­tans d'Artesa, hi ha el pare i la mare amb el nadó. Li han reta­llat un minúscul pun­ter vio­leta, per la igual­tat. Es retra­ten tots tres amb la Meri­di­ana impos­si­ble al fons. De tan evi­dent, fa ver­go­nya de dir. Serà avui o demà.